Amb + il·lusió x Mataró ICV-EUIA

STOP ALS DESNONAMENTS

2012-01-26T15:33:00.000+01:00

ICV-EUiA presenta al Govern Municipal una proposta de creació d’una Oficina d’assessorament a les persones afectades per les execucions hipotecàries

El regidor Esteve Martínez presenta a la regidora Montserrat Rodríguez el document detallat que recull la creació d’aquesta oficina, que servirà per lluitar contra els desnonaments i donar suport a les famílies afectades

El Grup Municipal d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Mataró ha presentat una proposta de creació de l'Oficina d'informació, assessorament i intermediació en matèria d'execucions hipotecàries (OFIMEH). El regidor ecosocialista Esteve Martínez ha estat l'encarregat de presentar el document que recull aquesta proposta a la regidora responsable d'Habitatge, Montserrat Rodríguez, un document que ha estat presentat al registre d'entrades de l'Ajuntament.

ICV-EUiA proposa, en primer lloc, crear un espai permanent de mediació que permeti donar suport a les famílies afectades per les execucions hipotecàries, que seria aquesta Oficina d'informació, assessorament i intermediació. Una segona proposta consisteix en crear un parc d'habitatges de lloguer social. També es proposa redefinir algunes de les prioritats dels pressupostos de les obres socials de les caixes d'estalvis. Una quarta proposta és ampliar el parc públic d'habitatges de lloguer, generant una bossa d'habitatges que es destinarien preferentment a aquelles famílies que han patit un desnonament.

Al mateix document es recull com seria el procés de creació de l'Oficina d'informació, assessorament i intermediació, així com el seu funcionament i els agents que s'haurien d'implicar (Ajuntament de Mataró, entitats financeres, associacions i entitats, Plataforma d'Afectats per les Hipoteques, Federació d'Associacions de Veïns de Mataró, Col·legi d'Advocats de Mataró, així com altres administracions com ara la Generalitat de Catalunya).

Esteve Martínez ha afirmat que "l'Ajuntament no es pot quedar de braços creuats quan moltes famílies de la nostra ciutat estan perdent els seus habitatges de forma injusta". En aquest sentit, Martínez ha recordat que "ICV-EUiA dóna suport a la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques i participarà activament en les mobilitzacions que s'organitzin per aturar els desnonaments, com per exemple la que tindrà lloc demà dijous al carrer Vitòria". Per Martínez, "és imprescindible crear aquesta Oficina d'informació, assessorament i intermediació a les persones afectades per les execucions hipotecàries, perquè les famílies es troben absolutament indefenses davant d'aquestes situacions i moltes vegades no saben com han d'actuar".

Una imatge val més que...

2012-01-10T21:06:00.000+01:00

Bé, un matís: JO NO ESTIC D'ACORD AMB TREBALLAR FINS ELS 67!

Balanç de l'any, en clau municipal

2012-01-03T20:33:00.000+01:00

Aquest any polític a Mataró, s’ha caracteritzat principalment per la paralització institucional, el desgovern a la ciutat, conseqüència d’una supèrbia dels que governen, no acompanyada dels suports suficients. Un govern amb minoria que ha optat per la indefinició com a model, i la manca de transparència com a estratègia. A ICV-EUiA aquesta barreja ens provoca perplexitat per la manca de voluntat d’arribar a acords. La darrera demostració, del tot inadmissible, de la manca de transparència, ha estat la constatació per escrit del pacte ocult, entre el PP i CIU, o en la suspensió del Festival Shakespeare decidida unilateralment.

La indefinició que esdevé desgovern ens provoca preocupació. A tall d’exemple, els canvis de model en educació, un tema tant cabdal de la nostra ciutat i que per ICV-EUiA és la base de la equitat i la igualtat d’oportunitats, canvis que es materialitzen en el Tres Roques i en les retallades de l’Escola de Música, ens preocupen de manera molt especial. Amb perspectiva òptica més macro, però igual de propera pel que fa a l’afectació de la gent, ens trobem davant una legislatura marcada per la manca de lleialtat institucional del Govern de la Generalitat de Catalunya cap als ens municipals, sobrecarregant-los de més despesa, i més gestió. Retallant serveis i drets bàsics de ciutadania. Un any marcat pel neoliberalisme agressiu, que menysprea els drets bàsics públics i pretén privatitzar-los o minvar-los. Aquestes retallades han afectat amb cruesa a la sanitat de Mataró, amb les retallades que pateix l’Hospital de Mataró. ICV-EUiA seguirà treballant amb contundència des del carrer donant suport a les mobilitzacions i des de les institucions, com ho hem fet enguany presentant mocions i oferint-nos a treballar per la ciutat en base als nostres valors i propostes innegociables de més justícia social, equitat i sostenibilitat. Nosaltres, no callarem!

Els marroquins no són els nostres enemics

2011-12-19T16:32:00.000+01:00

Un article que ha publicat la meva amiga Asmaa. Possem les coses en el seu lloc. Ja n'hi ha prou de demagogies!

La imatge de la comunitat marroquina

Hem estat vivint en els darrers anys, sobretot després de l’inici de la crisi econòmica, acompanyada d’un cert puritanisme ètnic, una estigmatizació sense precedents de les comunitats de ciutadans i ciutadanes, provinent d’altres països, mitjançant un discurs que els atribueix tots els mals del món: la crisi econòmica, la manca de civisme i seguretat, la manca d’integració, el baix nivell d’estudis de l’alumnat autòcton,….per poc també el canvi climàtic i les seves conseqüències.

Com a persona pertanyent a aquestes comunitats, observava tot això amb ulls de tristesa i decepció. Lamentava molt la direcció vers la qual va l’estat de convivència per al qual ha treballat molta gent dia rere dia, la facilitat amb la que la gent es dóna el dret d’acusar, generalitzar i oblidar que en un moment donat, aquestes comunitats han contribuït a construir el país amb suor i sang, quan la gent autòctona es negava a exercir feines poc qualificades i poc pagades. M’estranyava molt que Catalunya l’acollidora esdevingués de cop i volta excloent com si no res. M’indignava que la piràmide de valors i principis que Europa ha forjat i dels quals s’enorgulleix (oi que Catalunya és Europa?) fos concebuda en clau etnocèntrica a l’estil de “els de casa primer”,…etc, etc, etc.

Però encara em faltava una mica d’intel·ligència per descobrir que de totes les comunitats dels desgraciats immigrants, una és més estigmatitzada i culpabilitzada i posada en quarantena. Aquesta és la comunitat marroquina, o més ben dit la comunitat dels moros i mores (la fruita no).

Frases com “Mora, guerra al moro”, “moro de mierda”, “els fraus en el PIRMI i els marroquins”, “em preocupa que naixin més Mohameds que Jordis” i altres que hom sent últimament, no deixen cap lloc a dubte que la comunitat marroquina està al punt de mira de manera especial. Això està ajudant al ressorgiment de l’odi històric cap al moro. Al moro que va lluitar contra el colonialisme espanyol i que va ser arrossegat a enrolar-se en les tropes franquistes en la guerra civil espanyola (el moro que trajo Franco). Tot això resulta que encara viu en la memòria col·lectiva, alimenta odis i distorsiona realitats. Tot això, ho han de pagar els descendents d’aquest moro, cada vegada que sorgeix una crisi econòmica.

Resulta que els i les descendents dels moros hem triat aquest país per viure-hi, ens esforcem per conèixer-lo, estimar-lo i integrar-nos-hi. Ens hem cregut el discurs de “sumar i no restar” i hem estat tot aquest temps sumant i considerar-nos uns més d’aquí malgrat una llei que ens recorda en cada moment que som estrangers.

Entre nosaltres hi ha la persona lladre, la hipòcrita, l’aprofitadora…però també la treballadora, la voluntària en entitats sense ànims de lucre (n’hi ha prou amb consultar el nombre d’entitats de gent d’origen marroquí), l’escriptora en les llengües autòctones, la guanyadora de la marató escolar, i malgrat totes les dificultats legals i socials, la metgessa, la professora, etc, etc, etc. Perquè només se’n presenta com a mendigants i aprofitadors? Perquè no se’ns considera integrats? Perquè es distorsiona tan la realitat?

Estem a pocs dies del 2012, any en què es compleix el centenari del colonialisme espanyol al Marroc. Fa 100 anys, els nostres avis i àvies van ser matats, detinguts, confiscades les seves terres i bombardejats amb armes químiques prohibides internacionalment. Perquè el tracte oficial amb els marroquins no és el mateix que amb les persones vingudes de les excolònies espanyoles en Amèrica Llatina? Perquè Espanya no demana perdó per als crims comesos al Marroc?

I després de tot això, els moros i mores hem de pagar tan car el preu d’unes relacions històriques desequilibrades i asimètriques?

Em sembla que falta molt de coratge per afrontar el nostre passat amb valentia i avançar cap al futur comú, falten lectures objectives i científiques als fets històrics que uneixen “moros” i “cristians”, falta ressaltar més els aspectes positius d’aquestes relacions històriques i oblidar-se dels negatius, (descobrirem que som tan units fins al punt que no sabem del cert qui de nosaltres és moro d’origen i qui no), falta una seria i responsable reconsideració del ciutadà d’origen marroquí (i també d’altres orígens)…perquè si no, els petits Mohameds aprendran molt d’hora que no són d’aquí i que per tant no val la pena integrar-s’hi. Així la convivència i la cohesió social perillen i costarà molt restablir-les.

Gestión y ética

2011-12-12T09:40:00.000+01:00

No soy jurista, y por lo tanto mi opinión es, simplemente, la opinión de un ciudadano de a pie. Sin embargo, si lo fuera, jurista, me aventuraría a promover una acusación popular contra las cajas. Digo mal, contra sus gestores. Y entre otros fundamentos, uno que podría ir al dedillo podría ser el que viene consignado en el artículo 295 del Código Penal que establece que: "los administradores que en beneficio propio o de un tercero, con abuso de las funciones propias de su cargo, dispongan fraudulentamente de los bienes de la sociedad o contraigan obligaciones a cargo de esta causando directamente un perjuicio económicamente evaluable a sus socios, depositarios, cuentapartícipes o titulares de los bienes, valores o capital que administren, serán castigados con la pena de prisión de seis meses a cuatro años, o multa del tanto al triplo del beneficio obtenido".

Y entre los supuestos que se consideran delito de administración desleal están la utilización de fondos de la empresa para atender gastos personales, la concesión de créditos a sociedades en las que los administradores tienen una importante participación y carecen de solvencia, y la percepción de retribuciones no amparadas por los estatutos.

Esos pagos millonarios puede que respondan a un contrato, pero causan un perjuicio objetivo a entidades que no están en disposición de abonarlos. Un juez, quizá, podría llegar a entender eso como abuso de posición en beneficio personal y no en el de la caja. Yo, que como dije más arriba, soy lego, pero no dudaría en calificar todas estas actuaciones como fraudulentas.

ICV-EUiA de Mataró amplia el seu sostre electoral

2011-11-21T19:10:00.000+01:00

ICV-EUiA assumeix la responsabilitat de ser l’alternativa a la dreta al Congrés i posa de manifest que la coalició no només resisteix sinó que ara creix

Esteve Martínez, portaveu d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Mataró, ha celebrat avui "els molt bons resultats" de la coalició ecosocialista, pel què signifiquen a nivell polític i a nivell social: "hem aconseguit ampliar i consolidar el nostre espai a diferents sectors de la societat", ha dit Martínez, que ha remarcat que la coalició és "amb més claredat" el punt de referència "d'un projecte d'esquerra nacional de les classes populars", sent l'únic que té una "visió verda" del desenvolupament. "Assumim amb més força i més responsabilitat començar a treballar des d'avui mateix per construir una alternativa d'esquerres que planti cara a la dreta", i seguir-ho fent des de l'Ajuntament, la ciutat i el carrer de la mà de les entitats, el teixit social, els sindicats, les associacions...

Martínez celebra que els resultats demostren que "ICV-EUiA ja no és només l'esquerra que resisteix, és l'esquerra que puja i que ha de començar a construir una alternativa de progrés". Amb els 5 representants a Les Corts Generals (3 diputats al Congrés i 2 senadors), la coalició encara el proper mandat amb un grup "més fort, més plural i que plantarà cara".

Així, per Esteve Martínez, l'any de mobilitzacions que s'apropa per les dures polítiques de retallades del PP ha de tenir traducció: "hi ha un espai d'esperança per canviar les coses. Malgrat que alguns creuen que és el moment dels mercats, és el moment de la democràcia i de la política", ha assegurat.

La justicia castiga PxC. Triomf de l'Estat de Dret

2011-11-18T18:07:00.000+01:00

ICV-EUiA de Mataró celebra que la justícia condemni un exregidor de PxC per difondre octavetes xenòfobes i considera la sentència un triomf de l’Estat de Dret

Juan Carlos Fuentes, exregidor de PxC a Vic, és condemnat a un any i mig de presó per haver estat el responsable de la difusió de les octavetes amb contingut xenòfob

Un jutge de Manresa ha condemnat a un any i mig de presó a Juan Carlos Fuentes Linares, exregidor de Plataforma per Catalunya (PxC) a l'Ajuntament de Vic, per haver difós octavetes amb contingut xenòfob durant la campanya electoral per a les eleccions municipals de l'any 2007. La sentència considera provat que Fuentes va encarregar a una copisteria 3.000 còpies d'una octaveta on s'ironitzava, mitjançant comentaris degradants cap a la comunitat magrebina, sobre els suposats tractes de favor que altres partits polítics donen als musulmans a Catalunya. Segons el jutge, les octavetes contenien un discurs que provoca a l'odi racial, penat a l'article 510.1 del Codi Civil, i d'acord amb la doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

ICV-EUiA de Mataró celebra que la justícia hagi condemnat aquest individu per haver estat el responsable de la difusió d'aquestes octavetes amb contingut racista. Segons Esteve Martínez, regidor d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Mataró, "aquesta sentència representa un triomf de l'Estat de Dret en la lluita contra el racisme, la xenofòbia i la intolerància, actituds que impregnen el discurs de Plataforma per Catalunya (PxC)". Segons Martínez, "hem vingut denunciat constantment el paper que juga PxC, incitant a l'odi racial, i aquesta sentència ens dóna la raó". El regidor ecosocialista ha manifestat que ICV-EUiA continuarà lluitant políticament denunciant a tot aquell qui atempti contra els drets de les persones, criminalitzant i informant injuriosament", i ha recordat que "la coalició ja va presentar després de les darreres eleccions municipals una demanda contra PxC per haver difós propaganda electoral amb continguts racistes, una demanda que segueix el seu curs". A la mateixa vegada, Martínez ha lamentat que el lider de PxC, Josep Anglada hagi quedat impune, per no poder-se provar la seva autoria material, tenint l'autoria "intel·lectual" i política del discurs xenòfob.

Cop d'Estat a Europa?

2011-11-11T09:42:00.000+01:00

Estem assistint a un cop d'estat a Europa? Ho dic perquè el poder, sense passar per cap urna, està passant a mans del "mercat". M'explico. Grècia accepta a un senyor de President del país que va ser ex-vicepresident del BCE i assessor de Goldman Sachs.

Goldman Sachs, juntament amb JP Morgan, Citibank, Bank of America concentren el 94 % del risc en productes derivats que guarden les entitats USA. Ni més ni menys que 172 bilions d'euros). Una xifra que mareja. Xifra què és més de 16 vegades el PIB d'USA.

Més. A Itàlia Mario Monti, sense passar per les urnes, agafa el timó del país. Un altre tecnòcrata amb arrels a... Goldman Sachs. Per cert, Goldman afronta demandes per 18.500 milions per hipoteques.

Encara una mica més: Mario Draghi, flamant President del BCE va ser vice-president de.... Goldman Sachs! i un dels màxims responsables del banc a Europa durant alguns anys en què ajudava a "cuinar" els compte grecs.

Antonio Borges, Director del FMI Europa, a què no sabeu d'on va ser vice-president? Doncs, naturalment, de Goldman Sachs Internacional. I, finalment (de moment), Petros Christodoulou, Cap del Deute Grec, es va formar a . . . .GOLDMAN SACHS! Digueu-me paranoic, però jo veig un cop d'estat tecno-financer en tota regla!

Però no, no estic paranoic, estic preocupat, molt preocupat. Aquells que ens han ficat en aquest pou que no té fons, ara, suposadament ,ens volen treure del mateix. Però el cert, el que volen és aprofundir en el capitalisme, i refundar-lo, tornar-lo a la seva essència primigènia. És la llei de la selva, on els més poderosos subjuguen a la ciutadania. Menys drets, més obligacions, més misèria per la majoria

Passem a l'acció, doncs

2011-11-07T20:39:00.000+01:00

No s'hi val badar. Aquesta vegada ens hi juguem molt. Ni ens podem quedar a casa, ni podem deixar que altres decideixin per nosaltres. No hem, no podem callar. Tenim l'oportunitat en aquestes properes eleccions, d'escollir què preferim, i bàsicament els dos grans partits a Espanya, PSOE I PP, i CIU a Catalunya aposten pel mateix: per una economia del dolor, l'atur i les retallades.

Per fer front a aquestes polítiques "doloroses", ICV-EUIA defensem l'ambulatori, l'escola i el treball.

I ho fem, amb propostes molt concretes: rescatem la gent, no els bancs; invertim en una economia social i sostenible per crear ocupació; no retallem, fem una reforma fiscal justa en la que pagui qui més té; aturem els desnonaments, dació en pagament ja!; avancem en aquesta democràcia que tants sectors de la societat reclama, per una democràcia de la ciutadania, neta i transparent; tanquem les nuclears, alhora que lluitem contra el canvi climàtic; defensem Catalunya i el dret a l'autodeterminació i contra el centralisme. Vet aquí, 7 accions per canviar-ho tot.

Ho deia la principi, no hem de callar, alguns voldrien que aquestes fossin les eleccions del silenci de l'alternativa. LES DE CALLAR. Callant no fem sentir la veu de la indignació. Aquestes eleccions són una oportunitat per deixar de callar, perquè la veu de la gent que reclama una nova política i una nova economia se senti amb força, enmig de les veus que, d'un color o un altre, criden amb entusiasme a favor de l'austeritat, de les reformes laborals, de l'abaratiment dels salaris i de les rebaixes fiscals.

Canviant una mica un lema que hem sentit molt aquests dies: si votes pots perdre, però si no votes i calles ja has perdut. Convertim aquestes eleccions en un clam per un canvi de debò.

Portem la veu d'esquerres i ecologistes i catalanista de debò al Congrès i al Senat. Tenim rumb, candidat solvent, comptem amb un programa sòlid i "nuestras manos son nuestro capital".

Defensarem el que uneix a la majoria: l'Estat del Benestar, la Democràcia i l'Autogovern. Passem a l'acció, doncs.

Que s'ajustin els sous els "altres"

2011-10-26T12:36:00.000+02:00

Comissions Obreres va oferir ahir una roda de premsa per presentar l'estudi de remuneracions dels consellers i alta direcció del sector financer. En aquest estudi trobareu l'evolució entre els anys 2004-2010 i la comparativa amb beneficis i despeses de personal.

És escandalós com s'apugen el sou, les dietes, les compareixences i les presències, als diferents òrgans de govern de les diferents entitats, els alts directius i consellers. És especialment sagnant veure com les pujades més fortes corresponen a aquells que pitjor han gestionat les seves entitats, amb la complicitat (per omissió) tant del Banc d'Espanya (que sabia el que estava passant) i el Govern d'Espanya, que "no sabia, no contestava", entitats que, malauradament, han estat intervingudes.

CCOO ho ha anat denunciant al llarg d'aquests anys sense que ningú fes res per posar-hi remei. Ara, de nou, ho tornen a fer, però amb dades que, de ben segur, no deixaran indiferents a ningú.

Jo, que també formo part de Comissions Obreres, he denunciat els abusos a la meva entitat (la quasi bé extinta Caixa Laietana) que, sense haver estat intervinguda (sort hem tingut de la nostra fusió, al menys de moment), també ha patit l'expoliació i mala gestió dels seus directius.

Una circular interna, repartida a tota la plantilla aquests darrers dies, ha servit per posar al descobert la immoralitat de tota un colla d'individus que, com l'antic Director General, no ha dubtat en treure's del mig no sense assegurar-se, probablement, un escandalós salari a càrrec de la Fundació (Obra Social) de la qual s'ha autoanomenat President.

Per tot això i molt més, no és de rebut que ens demanin ara més sacrificis, no sense que els que ens han ficat en tot aquest embolic responguin davant la clientela, davant la societat i, si s'escau, davant els tribunals.

Que s'abaixin ells els sous i tornin les milionàries indemnitzacions a les que no tenen cap dret.

L'informe el trobareu a:

http://www.comfia.net/html/22208.html

2011-10-26T10:01:00.000+02:00

Aquest video que conté les 7 accions destacades del programa d'ICV-EUiA per a les eleccions al congrés i el senat del 20N de 2011. No te'l perdis!

El govern de CIU, en “stand by”

2011-10-14T12:06:00.000+02:00

Quan vostès estiguin llegint aquest article hauran passat més de cent dies de la formació del nou govern municipal, sorgit de les eleccions del passat mes de maig. Temps de gràcia que, esgotat, ha de donar pas a un temps d’acció. Sembla, però, que el nou govern no està per la labor, i així, en el darrer Ple de setembre no hem vist ni una sola proposta encaminada a encarar la sortida de la crisi.

No sabem com pensen abordar el problema de l’ocupació, no han posat damunt la taula propostes de creació de llocs de treball. No han convocat les forces econòmiques, socials i polítiques de la ciutat per parlar-ne seriosament d’aquest i d’altres temes que ens preocupen. Només s’han dedicat a participar a reunions “informals” (així les anomenen), fet que denota certa improvisació. Continuen instal•lats en la “pausa”.

I aquí s’obre la primera de les incògnites. Donat que el nou govern no ha volgut pactar amb cap força política, ens preguntem si, amb un terç dels regidors i regidores de l’Ajuntament i la nul•la experiència en tasques de govern, podrà enfrontar-se en solitari a aquesta colossal crisi que ens sacseja. Nosaltres pensem que no. No qüestionem, en absolut, la capacitat dels membres del nou govern, però sí que critiquem certa inacció, impròpia d’un govern que necessita donar respostes a la ciutadania el més aviat possible.

A principis d’aquest nou mandat, ICV-EUIA va posar damunt de la taula les quinze propostes del nostre programa electoral per començar a treballar sobre elles. Propostes que abastaven diferents àmbits socio-econòmics, però que feien especial referència a l’àmbit de l’ocupació. Així, apostem per la creació d’ocupació en sectors innovadors, en l’atenció a les persones i en activitats netes. Propostes que anaven des de la dinamització de les Cinc Sènies, amb agricultura de proximitat i ecològica, fins l’enfortiment del sector cooperativista. Propostes pel desenvolupament econòmic local en totes les seves esferes. Propostes que no han rebut, per part de CIU, cap consideració fins avui.

L’altre gran repte és el de la convivència. Una convivència que comenca a esquerdar-se per la malevolència de certa formació política que atia l’odi dels uns contra els altres amb falses acusacions que, no obstant, van prenent forma de veritats inqüestionables entre massa ciutadans i ciutadanes. Alertem del perill que això suposa i que pot derivar, tard o d’hora, en episodis de violència incontrolables. Les persones immigrades no ens treuen res, ja n’hi ha prou d’aquesta mentida! La crisi no fa distincions entre uns i altres; l’Ajuntament tampoc. Els recursos són els que son i es reparteixen entre tothom que ho necessita, amb criteris professionals, objectius i sotmesos a la llei, i qui digui el contrari, menteix. I aquí el nou govern municipal ni pot badar ni pot fer-se l’orni ni, encara més perillós, pot alimentar certes peticions de segons qui. Alerta, doncs, no abaixem la guardia en aquest tema, perquè aquí també ens juguem molt.

Tot plegat ens dibuixa un escenari força complicat, on tots i totes haurem d’assumir el nostre grau de compromís i responsabilitat. ICV-EUIA ja ens hem posat en marxa, farà el govern el mateix, o continuarà en stand by?

Van passant els dies

2011-07-11T17:09:00.000+02:00

Van passant els dies i encara és hora que comencem a caminar. El nou govern va molt lent. Ja fa més d'un mes i mig des de les eleccions municipals, i a hores d'ara encara no tenim cartipàs municipal. Avui, tot just un mes desprès del primer Ple (de constitució), ens hem reunit la Junta de Portaveus. A penes deu minuts que han servit per donar-nos l'ordre del dia del proper Ple (14 de juliol) i poc més. Encara no sabem què conté el cartipàs, quins noms propossen, quines retribcuions, etc. Tot molt decebedor.

Així no anem bé. Entenc que són novells i que estan una mica atabalats, però fa temps que ho havien d'haver enllestit. Fa prop d'un mes, per exemple, que no es pot contractar ningú, pendents d'aquest Ple de cartipàs. Massa endarreriment.

Així que arribarem al Ple pràcticament sense informació, i això que el nou alcalde es fa un fart de parlar de transparència, diàleg, "bon rotllo", etc. Doncs de moment, res de res. Ni transparència, ni diàleg, ni informació. Ja veurem què passa el 14 de juliol. CIU té 8 regidors, el PP 5, i això fa tretze, de moment. O sigui, sense majoria absoluta. Clar que, els de la Plataforma són molt amics del PP, i potser la dreta extrema, l'extrema dreta i els de dreta-dreta, s'ho fan venir bé per tenir les majories necessàries. Deu n'hi do!

Nosaltres, doncs, farem d'oposició amb ganes, que ningú ho dubti, i això significa que no els deixarem passar ni una. I més si no donen signes d'apertura i diàleg, en profunditat.

Veurem què passa el 14 de juliol.

Mal exemple

2011-06-28T21:33:00.002+02:00

Amb la que està caient, i alguns fan com si no anés amb ells la tempesta.

Per exemple, l’ex-Director Comercial de Catalunya de Bankia, Josep Ibern, antic Director General de Caixa Laietana, abandona el vaixell de Bankia quan aquest només ha fet que sortir del port.

El Consell d’Administració, en una maniobra legal, però èticament qüestionable, fa unes setmanes l’anomenà conseller de l’Assemblea i així el pot anomenar President de Caixa Laietana (del que queda d’ella). Prèviament, però, Ibern deixà Bankia, havent sol·licitat una excedència, i nomena al seu successor al capdavant de Caixa Laietana.

L’Assemblea General ratifica (sense votació), el canvi de Director General, i, una vegada acabada la sessió, es reuneix de nou el Consell d’Administració, per nomenar President de Caixa Laietana i de la seva Obra Social al senyor Ibern.

Aquesta “solució individual”, feta a mida, i presumiblement altament remunerada, només la puc qualificar de poc edificant. En uns moments de forta crisi i retallades per a gairebé tothom, aquesta és una decisió inoportuna i molt qüestionable de qui, només fa uns mesos, es vantava d’haver aconseguit per a la nostra Entitat el millor acord possible, i ens instava a apostar fortament per tirar endavant el projecte.

I si bé és cert que som lliures de deixar aquest o qualsevol altre projecte en un moment determinat de les nostres vides, em sembla del tot criticable i èticament reprovable que s’abandoni,en aquests moments, el vaixell i les obligacions en Bankia (era el Director Comercial de Catalunya), al mateix temps que es crea un càrrec fet a mida, sense contingut financer, sense “responsabilitats”, i amb un sou que, pagat per Caixa Laietana lògicament, d’alguna manera delmarà l’Obra Social. Un mal exemple.

La Flama del Canigó

2011-06-27T09:41:00.001+02:00

Amb motiu de l'arribada a Mataró de la Flama del Canigó, l'Asmaa Aouattah de l'Associació Taghrast- Espai Amazic, em va fer arribar el seu discurs. Pel seu interès, pel que té d'apropament envers la nostra cultura des d'una altra cultura llunyana en l'espai geogràfic però molt a prop en l'espai emocional, us la transcribeixo.

Tots els pobles tenim una història, totes les històries tenen denominadors comuns. No estem tan lluny, els uns dels altres, com algú pretén fer-nos creure. Som, per damunt de tot ,persones, i les emocions, els sentiments, les aspiracions són, si fa o no fa, les mateixes arreu del món. Per tant, a què l'odi, a què el racisme, a què la xenofòbia, la discriminació? No n'aprendrem mai?

L'Asmaa ens alecciona. El seus discurs és un bàlsam. Llegiu-lo.

Avui tenim l’honor de participar per segona vegada en la rebuda de la Flama del Canigó.

Un honor que compartim amb la resta d’entitats com a persones que hem triat Catalunya com a nova pàtria nostra. Des de llavors, les seves festes, costums i símbols són també els nostres.

També és un honor per a nosaltres en especial com a persones d’origen amazic ser aquí avui, per dues raons:

1- perquè formem part d’un poble que des de la nit dels temps ha celebrat la tradició de donar la benvinguda a l’estiu (Taânsalt)[1] que aquí rep el nom de Sant Joan.

El calendari tradicional amazic és un calendari agrari. Tot volta entorn de la natura, la successió de les estacions, el canvi de temps i les labors de la la terra.

El rendiment de la terra, després d’un temps d’espera, preocupa molt als pagesos, que d’això viuen, i perquè la collita sigui bona, s’espera el moment en què el sol estigui en màxima declinació per celebrar una festa que té una finalitat purificativa ben clara mitjançant dos elements: el foc i l’aigua.

El dia que toca, tot el poble s’ha de dirigir cap al mar, al riu o a les fonts, per banyar-se, humans i animals. En el llenguatge popular es diu: ficant-se a l’aigua, animals i humans es purifiquen i vencen la por. Al mateix temps, s’encenen fogueres grans i petites i se salten durant molta estona. Les fogueres es poden preparar a la vora del mar, al riu o en un altre

lloc. Generalment, a prop d’allà on es viu. Durant la tarda, la gent es reuneix a la casa d’una vídua o d’una persona sola, per celebrar la festa amb cants, balls i menjars. Als camps, es procedeix a la fumigació dels arbres fruiters calant foc a les males herbes i posant-les al mig dels camps perquè el fum purifiqui els arbres i expulsi els mals. Al foc solsticial i a l’aigua, se’ls atribueixen virtuts purificatives i profilàctiques.

Aquesta tradició es va celebrar pel poble amazic en les dues ribes del mediterrani. Durant tot el temps que la població amaziga musulmana va viure a la península ibérica, es va anar celebrant la festa de Tâansalt. En las Illes Canàries, els guanches (amazics de les Illes) també ho feien anomenant-lo el dia de l’aparició dels mags a la vora del mar. Els guanches llençaven en les fogueres cossos fets de pals que representaven la malaltia, la sequera i la fam amb la finalitat d’allunyar tots aquests mals de la seva vida.

2- el poble amazic és com el poble català, un poble sense estat, dispersat entre diferents països del nord d’Àfrica, separats amb fronteres artificials que obeïen a interessos polítics i econòmics més que a la voluntat d’unir grups humans.

La unió del poble amazic i de les seves terres: Tamazgha és un somni que trigarà a realizar-se i potser no es realitzarà mai, però és un somni que no ens abandonarà. Amazics i amazigues d’arreu el món, cerquem avui dia diferents estratègies per unir-nos i mantenir viva la nostra identitat. En això, el poble català i el poble amazic som enormement semblants.

Avui i a Catalunya, catalans vinguts d’altres móns i catalans de tota la vida celebrem la festa de Sant Joan, rebent la Flama del Canigó, símbol de la unitat dels Països Catalans, els nostres països.

Fem de la Flama del Canigó i del foc un element que ens uneixi com a pobles i persones d’arreu de la mateixa manera que hem unficat els nostres destins.

Fem com ho feien els nostres avantpassats, llencem al foc tots els odis, les malalties socials i els totalitarismes que divideixen en comptes d’unir, que exclouen en comptes d’incloure i que resten en comptes de sumar.

Sumem esforços com fan els castellers perquè dividir-los no afavoreix a ningú, totes i tots hi perdrem i Catalunya també.

Purifiquem-nos amb l’aigua en aquesta nit màgica, de tots aquests sentiments negatius i vencem la por a l’altre i a nosaltres mateixos, d’allò que, en un moment de debilitat, ens fa veure perills allà on no n’hi ha.

Fem-ho per la convivència que ens afavoreix a tots i a totes i perquè tots i totes, estimarem més Catalunya, treballarem més per construir-la, cada vegada que tinguem més el sentiment de pertànyer-hi.

Siguem una sola comunitat, amb les seves pluralitats però amb un amor compartit per Catalunya, en comptes de ser diverses i dividides.

Visca Catalunya unida i inclusiva!

[1] La tradició està recollida per estudis com: “la Descripció d’Àfrica” de Lleó l’Àfrica, “el Marroc descongut” d’Auguste Molieras, “Les portes de l'any. Ritus i Símbols” de Jean Servier, “Sistema de númeració i calendaris de les poblacions berbers de Gran Canària i Tenerife en els segles XIV-XV” de José Barrios García, etc.

Discurs d'investidura com a regidor 11.06.2011

2011-06-11T18:30:00.002+02:00

Membres de la mesa d’edat, Senyor Secretari, senyores i senyors regidors, ciutadans i ciutadanes que ens acompanyeu, bon dia a tothom.

En primer lloc, dir-vos, que en sento honorat d’ésser avui aquí al saló de Plens de l’Ajuntament de Mataró. Si avui sóc aquí és gràcies als votants que ens han atorgat la seva confiança, i per tant, és a ells i elles a qui vull donar les gràcies en primer lloc.

També vull agrair, i de manera molt especial a la Quitèria Guirao, la seva dedicació com a regidora durant aquests anys. Sense ella, jo no hi seria avui aquí. Gràcies Quiti per la teva entrega, pel teu esforç continuat, per la teva generositat. Agafo el teu relleu al capdavant d’aquesta coalició, com a Portaveu del Grup Municipal, sabent que ens deixes el llistó molt alt.

Com no, agrair l’esforç de la nostra organització que ens ha permès obtenir aquests resultats, i sense la qual jo tampoc seria aquí avui junt amb la Conxita.

I, per últim, agrair a la meva família no només el seu suport incondicional i la seva paciència, sinó la seva entrega i esforç, doncs no han dubtat ni un moment en acompanyar-me en els mítings, trobades veïnals, repartiment de material, tot amb una il·lusió i entrega que m’han emocionat. Perquè l’emoció també forma part de la política i les emocions han format part important d’aquesta campanya electoral.

Han passat tres setmanes des de les eleccions municipals i hem fet les valoracions adients, tot ressaltant la difícil composició, pel que fa a majories estables, que tindrà aquest Ajuntament en els propers quatre anys.

Pel que fa a la nostra coalició, i malgrat l’augment de vots respecte a les darreres eleccions municipals, hem de dir que les nostres expectatives no s’han acomplert al cent per cent. Aspiràvem a obtenir un tercer regidor i no ha estat possible. Si és cert, però, que malgrat el retrocés de les esquerres tant a la nostra ciutat com en el conjunt del país, ICV-EUIA no ha patit, a Mataró, l’efecte d’aquesta davallada, però això no ens consola.

I no ens consola, perquè Mataró es queda sense govern d’esquerres, amb una forta davallada del PSC i amb la sorprenent i, perquè no dir-ho, dolorosa desaparició institucional d’ERC. I alhora, ens preocupa l’adopció de propostes programàtiques obertament racistes i xenòfobes que usen els immigrants com a caps de turc de tots els problemes que han aflorat en els darrers anys a causa de la forta crisi econòmica, en formacions democràtiques de dretes i amb una forta implantació arreu del territori català i espanyol. I, com no, ens preocupa i molt la irrupció amb força i de manera sorprenent d’un partit d’ultradreta, clarament xenòfob i racista que, amb un discurs fal·laç i populista, i per tant enganyós i manipulador, s’ha colat en les nostres institucions democràtiques. Nosaltres, en la mesura de les nostres possibilitats i forces combatrem de manera pacífica, democràtica i ideològica aquesta xacra, però no ho fàrem sols, altres actors socials també estan contra aquests tipus de discursos, i avui, precisament a les portes d’aquest Ajuntament s’han concentrat i de manera pacífica expressen el seu rebuig a aquestes formacions polítiques.

En cap cas, però, els intolerants marcaran la nostra agenda política, que ha d’estar basada principalment en atacar la crisi econòmica posant tot allò que sigui necessari per minorar fortament les xifres d’atur, tot reactivant la nostra economia local.

Les eleccions municipals ens han deixat a Mataró un mapa de forces polítiques que no permet governar en solitari. Per tant, l’alcalde escollit per comandar el nou consistori haurà de fer del consens (ampli) un objectiu primordial.

Confiem que cap dels partits polítics democràtics de la ciutat, especialment els que formin Govern, es valguin en cap moment dels vots dels racistes per a aprovar les seves propostes.

Nosaltres ja hem dit que no donarem recolzament a un govern amb CIU, bàsicament perquè pensem que les nostres propostes són més beneficioses per al conjunt de la ciutadania, per això votem pel nostre candidat.

I no volem formar part d’un govern amb CIU perquè aquesta formació està a les antípodes del que nosaltres volem per a la nostra ciutat. La qual cosa no vol dir en absolut que la nostra oposició serà obstruccionista, ans al contrari, contribuirem a la governabilitat de la nostra ciutat, sense deixar d’exercir la tasca que com a partit d’oposició ens pertoca, de fiscalitzar la tasca del govern.

I ho farem exercint una oposició propositiva. No deixarem de contribuir amb les nostres propostes, raonades i plausibles, a la governabilitat d’aquesta ciutat. Defensarem el nostre programa, certament, i el posarem damunt la taula sempre que tinguem la oportunitat, però també ens farem ressò d’allò que ens reclama la ciutadania des de la societat civil. Als acampats del moviment 15-M, però també a la resta de la societat civil, els diem que des de la nostra formació hem entès el missatge i ens posem a treballar per portar-lo a bon port. De fet ja ho estem fet des de fa setmanes, en silenci, sense cap afany de protagonisme, assistint a les assemblees i prenen nota de totes aquelles propostes de progrès i de regeneració democràtica que es plantegen. Ells, ni nosaltres no tenim la fórmula màgica per canviar el món, però ells i elles sí que ens han assenyalat les raons per canviar-lo. Nosaltres, en la nostra modèstia com a coalició, intentarem posar-les en pràctica a Mataró.

Certament ens serà difícil convèncer a CIU, més que probable partit que portarà les regnes de la ciutat en aquests propers quatre anys, de fer una política que no castigui encara més la malmesa economia de la majoria de ciutadans i ciutadanes. Bàsicament, perquè no creiem, d’entrada, que apliquin una política diferent a la que estan duent a terme a la Generalitat, i essent així serà difícil sortir de la crisi en condicions justes i favorables.

CIU, en aquests moments, i aprofitant la crisi, i diguem-ne, l’estat de schock en el que sembla instal·lada la nostra societat, que es troba desorientada i sense referents, que s’ha vist desbordada per l’abast d’una crisi que els colpeja de manera ferotge, opta pel desmantellament del nostre estat del benestar. En una maniobra que no té res de conjuntural, en absolut, sinó que forma part d’una estratègia, d’un model que pretén l’aprimament de l’Estat, la mercantilització i per tant la privatització dels serveis públics, i que aposta per una sortida de la crisi en la que els guanyadors siguin els interessos privats, i per tant particulars per damunt dels interessos públics o sigui, col·lectius.

En paraules de George Orwell, la dreta pretén “exprimirnos hasta la saciedad, para luego llenarnos con su propia esencia”. I aquí, ens hi trobaran enfrontats, plantant cara sempre, amb decisió, si pretenen retallar els nostres drets socials..

Penso que la gent que ens ha votat, espera de nosaltres que plantem cara a les polítiques de retallades indiscriminades que només afecten a unes determinades capes de la nostra societat, però també, i principalment, crec que la gent que ens ha votat, ho ha fet esperant que ens enfrontem a aquestes polítiques des de la confrontació ideològica, de valors, però també i sobretot des de les propostes, aportant solucions.

Crec, modestament, que en aquests darrers anys, malgrat la crisi, hem estat una força política garant de les polítiques de defensa de l’Estat del Benestar, i així continuarem, defensant aquestes polítiques, ara, des de l’oposició.

Perquè tenim alternatives, i les hem anant explicant aquestes darreres setmanes durant la campanya electoral i les seguirem explicant.

Essent concisos, us explicaré quins són els eixos programàtics que pensem poden contribuir a la recerca d’una sortida a la crisi més justa i sostenible per a la nostra ciutat.

Quan parlem d’educació, pensem que aquesta és la millor resposta a la crisi i a les necessitats de cohesió social. Cohesió social imprescindible, i en la que haurem d’abocar molts més esforços en els propers anys. La formació de qualitat esdevé un pilar fonamental per a una ocupació, també de qualitat i alt valor afegit. Per això entenem que és imprescindible augmentar el pes del pressupost en educació. Demanarem que es construeixi una seu per a l’Escola de Música, que s’aposti per l’enfortiment del Cenre de Formació Pemanent de Tres Roques, i seguirem exigint a la Generalitat la construcció de les escoles que ens manquen.

Pel que fa al creixement econòmic, per a nosaltres aquest ha de venir de la mà de l’economia verda i del coneixement, de manera inexcusable. Hem de ser innovadors i aconseguir que tot allò que es genera al Tecnocampus traspassi les seves fronteres transformant la nostra activitat productiva.

Hem d’apostar per la sostenibilitat, posant-la al centre de les polítiques urbanístiques i de mobilitat. Seguim pronunciant-nos en contra dels laterals i farem tot el possible per evitar-los. Esperem que la resta de partits que s’han posicionat durant la campanya, mantigui ara la senva posició.

Apostem per les persones. Perquè l’Ajuntament té instruments per oferir unes polítiques socials de proximitat, cohesionadores i d’inclusió. Hem de fer créixer els serveis socials i les mesures que permetin pal·liar la situació que viuen molts dels nostres veïns i veïnes. Hem de fer de la salut, el que és, un dret universal, potenciant l’assistència primària i millorant els serveis hospitalaris i de salut mental.

I tot això, com ho podem fer? Ho farem si som capaços de canviar la fiscalitat del nostre Ajuntament. Sabeu que som dels ajuntaments amb menys pressió fiscal de l’estat espanyol? Això s’ha d’acabar. A Mataró primer hem de fer els deures amb un sistema fiscal que faci pagar més a qui més té i garanteixi els serveis públics, i no al contrari com està fent el Govern de CiU a Catalunya, i després seguir exigint un finançament més favorable per als ajuntaments!

Aquests són els eixos de la nostra agenda programàtica i és el que ens il·lusiona de cara a la feina que hem de dur a terme a l’Ajuntament, poder-los posar en pràctica.

En aquesta nova etapa que iniciem des de l’oposició, ICV-EUIA esdevindrà còmplice actiu de les reivindicacions de la ciutadania. Hem de sortir dels despatxos, trepitjar carrer, escoltar la gent. Perquè la gent ha parlat, ens ha expressat, sobretot a l’esquerra, el seu enuig, i no ens hem sabut posar en la mateixa sintonia i comunicar-nos de manera adequada.

Hem de recuperar el pols a la ciutat, estant al costat dels que pateixen, dels que proposen, dels que reivindiquen, fent nostres les seves exigències. Sempre, òbviament de d’un punt de vista d’esquerres. Que ningú dubti que el nostre compromís serà aquest: la defensa dels interessos col·lectius.

Tindrem un peu a les institucions, sí, però la resta del nostre cos estarà al carrer.

Tenim molta feina per endavant, hem de sumar sinergies en benefici de la nostra ciutat, i per això estenem la mà al proper Govern per a fer polítiques socials i ambientals i de garantia de la convivència.

La solidaritat, la igualtat d’oportunitats, una fiscalitat justa, l’accés universal als serveis bàsics, la sortida solidària a la crisi, ha de ser la base sobre la qual hem de catapultar-nos cap al futur: no ens en sortirem amb propostes individuals, ni amb retallades indiscriminades ni amb la mercantilització dels serveis públics. Tampoc ho aconseguirem sols, necessitem la complicitat de molts ciutadans i ciutadanes.

En situacions de crisi alguns poders aprofiten per imposar reformes que no tenen res a veure amb la solució dels problemes i molt amb els seus interessos o amb la seva concepció ideològica de com ha de ser la societat. Això és el que està passant al nostre país, i a

ixò és el que no volem que passi a la nostra ciutat.

I així, no ens donem per vençuts, estem convençuts que una altra sortida més justa, més solidaria a la crisi es possible, i no ho aconseguirem amb polítiques que beneficiïn una minora d’individus, la sortida ha de ser col·lectiva, Marc Aureli ho explicava de manera molt gràfica: “ allò que no és útil pel rusc no ho és tampoc per l’abella”.

Moltes gràcies.

Plataforma per Catalunya: un perill per a la convivència

2011-06-08T13:16:00.000+02:00

"M'entristeix que el primer nadó de Catalunya sigui d'origen marroquí" (.Josep Anglada)
"Potser comparteixo idees dels cap rapats, però en aquests moments hem de donar una imatge" (Josep Anglada)
"He entès que ni a Vic ni a Catalunya ens interessa que ens relacionin amb el franquisme... Ho porto al cor, però no ens interessa" (Josep Anglada)
"Si fos president, la pena de mort, en una hora. Però ara no m'interessa parlar clar" (Josep Anglada)
"Aquesta és la lluita de Crist, i Crist és el nostre comandant i amic. I Crist no perd mai una guerra encara que algun cop pugui perdre una batalla. Arriba España!" (Josep Anglada)
"Quan m'enfronto als mitjans de comunicació he de ser el primer demòcrata. No puc sortir i dir: S'ha de matar tots els moros" (Josep Anglada)

Estic convençut que la immensa majoria dels votants de PxC han votat en clau de ràbia i indignació, i que no han trobat millor manera d’expressar el seu enuig que votant la pitjor de les opcions. Perquè, llegint i veien el que diu el líder d’aquesta formació xenòfoba i racista, pregunto amoïnat als meus conciutadans i conciutadanes, de debò creieu que us representa aquest individu? De debò penseu que ell i la seva formació ens traurà de la crisi? De debò penseu que l’odi ens portarà la prosperitat?
Certament, els partits “tradicionals” no haurem fet totes les coses molt bé, i hem de recuperar el pols a la ciutadania fent polítiques de proximitat, d’acord, prenem nota, però el que no farem mai és atiar odis dels uns contra els altres. Els culpables d’aquesta crisi estan ben asseguts en Consells d’Administració de bancs i caixes i multinacionals del risc, són especuladors financers, seuen en cadires confortables del FMI dictant receptes contra els més febles, han fet dexació de les seves funcions al capdavant dels governs nacionals, dels Bancs Centrals permeten riscos i endeutaments bancaris inassolibles etc., etc.. Els indignats de les places dels nostres pobles ho saben, i protesten contra ells, i contra nosaltres, i jo ho accepto, com a polític i com a sindicalista, però en cap cas qüestionen als nouvinguts, de cap manera els acusen de cap dels seus mals.
Als votants de PxC que són demòcrates, i els han manipulat amb missatges enganyosos, els encoratjo a unir-se amb tot els indignats que volen democràcia i no insten a l’odi entre ètnies, a reclamar allò que debò els hi pertoca: el dret a una vida digna, amb ocupació de qualitat, al dret a un habitatge digne, al dret a una educació pública i de qualitat.

Carlos Parra, l’home que va ser “embanyat” per Ortega Cano.

2011-06-01T18:57:00.001+02:00

Mentre un va morir entre silencis, l'altre no para de rebre el "sentit" homenatge (morbós, per altra banda) de certa caverna mediàtica.

Mentre l'un és ignorat, l'altre és passejat per un munt de mitjans de comunicació.

Mentre l'un, probable culpable d'un homicidi, feia temps que ja no es dedicava a res més que passejar-se patèticament per diferents platós de televisió per vendre fins el darrer dels seus secrets, l'altre es desvivia pels seus congèneres.

I és d'aquest darrer home, en Carlos Parra, de qui hem de parlar, per retre-li l'homenatge, que a ell sí li correspon, per ser com era.

Perquè en Carlos, que tenia 48 anys, era un home famós, per ser bona gent. Un sindicalista, lluitador, vitalista i compromès amb el més febles. Si entreu al seu perfil de Facebook encara podreu veure una definició que li anava perfecte: un home de "la verdadera izquierda".

En Carlos, com altres, no es conformava amb les coses tal i com estan, i no parava de denunciar l'avarícia dels bancs, les polítiques neoliberals que ens ofeguen als de sempre amb les seves retallades i injustes reformes, les injustícies del món. Sempre estava disposat a defensar les causes dels més febles, sense esperar res a canvi, per pura ideologia. Era comunista, era d'esquerres i sempre va lluitar, des de CCOO on militava des de feia temps, pels treballadors i treballadores.

Era un home il·lusionat i que il·lusionava, per la seva força interior, pel seu coratge, per les seves conviccions, per la seva coherència.

Malauradament, fa uns dies, anant cap a Sevilla on, segons llegeixo a la premsa, havia de signar un contracte de treball (estava a l'atur) se li va creuar un "morlaco" traïdorenc i desbocat, en forma de tot terreny, que va embanyar-lo mortalment, amb la complicitat de la foscor de la nit. Un trist i lamentable final per a un home, que aquest sí, es mereix sortir per la porta gran d'aquesta gran plaça que és la vida. El meu condol a la seva família, i el meu reconeixement per a un home que va plantar cara a la vida sense perdre el seu somriure ni la seva ideologia. Descansa en pau, Carlos.

En campanya (II)

2011-05-09T23:09:00.000+02:00

Començava molt d'hora el día. A dos quarts de vuit a l'estació de Renfe, repartint el programa electoral. A les 9 punt final i cap a el local a preparar el dia amb el meu equip de campanya.

A la tarda, roda de premsa a l'Hospital de Mataró. Us transcric la meva intervenció:

Esteve Martinez alerta del perill de l’entrada de CIU a l’Ajuntament de Mataró.

Avui volem fer un crit d’atenció del perill de la entrada de les retallades a l’Ajuntament de Mataró. L’entrada de CIU a l’alcaldia suposaria augmentar el deteriorament dels serveis bàsics de la ciutadania.

Retallades de drets a la ciutadania, de drets bàsics com són la salut, que afecten directament al serveis que es reben en un tema tant cabdal i prioritari per la vida de les persones.

És per això que Volem instar a la ciutadania a que vegi l’electoralisme promogut per CIU de retardar les retallades per després de les eleccions, en campanya NO tot s’hi val, i enredar a l’electorat per després retallar drets és incoherent i èticament rebutjable: el que ha estat fent CIU fins ara és aplicar el seu programa neoliberal, amb el pretext de la crisi. I això el dia 22 de maig ho hem de recordar.

I és per això que des d’ICV-EUiA ens comprometem a aplicar la nostra coherència ideològica i valors en la gestió política, és a dir no retallar drets i superar la crisi fent pagar-la a qui més té i no a la ciutadania.

Instem a Convergència que escolti als sindicats i la comunitat sanitària, així com a la ciutadania que s’esta mobilitzant, enlloc d'atendre a "les escoles de negoci" ... potser "segurament és aquet el problema d'un govern business friendly que veu l'educació i la salut com un negoci".

En aquesta línia ja vam detallar fa uns dies les propostes que incorporen la moció presentada al Parlament: les alternatives, la necessitat de suspendre el Pla de xoc i començar de nou, demanant més transparència en el sistema perquè se sàpiguen els concerts i hi hagi un rendiment de comptes públic i comparable per veure per on s'escapen els diners, "posar seny" en la reducció de despesa farmacèutica "introduint canvis immediats com substituir els medicaments per la versió més barata perquè "no pot ser que funcionem amb més de 6.000 medicaments i no sigui l'administració qui controli aquesta matèria prima del sistema".

Les nostres propostes per Mataró són:

- Continuarem promovent els Centres d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) per reduir la massificació de les urgències hospitalàries amb col•laboració amb la Generalitat que és qui en té les competències.

- Estudiarem les possibilitats reals d’ampliar els horaris dels Centres d’Urgències d’Atenció Primària i les eines de diagnosi bàsiques.

- Promourem la dimensió adequada per a oferir un bon servei públic en el Centre d’Atenció Primària de Cirera – Molins i l’ambulatori del Camí del Mig.

- Planificarem i construirem un nou Centre d’Atenció primària al sector de Porta Laietana.

- Continuarem garantint la planificació de la xarxa d’Atenció Primària actualitzant de manera permanent les dotacions de centres necessaris per atendre totes les necessitats sanitàries.

- Consolidarem la transversalitat amb tots els sectors municipals per tal d’impulsar programes de foment de la salut i no només els sanitaris sinó també l’educació, la justícia, la cultura i la resta de serveis personals.

- Continuarem i aprofundirem el diàleg amb els agents socials en l’aplicació de les accions de promoció de la salut i, en definitiva, en la responsabilitat conjunta en la millora de la salut de la gent.

- Vetllarem pel desenvolupament del Govern Territorial de Salut del Maresme Central on l’Ajuntament tindrà més capacitat d’incidir en el desenvolupament de la política sanitària.

- Treballarem per impulsar l’acord entre la Generalitat de Catalunya i la Fundació Llar Cabanellas per tal de desenvolupar, en el complex de la Llar Cabanellas, serveis adreçats a atendre l'assistència psiquiàtrica de deficients i malalts mentals de la zona del Maresme.

- Promourem la participació de professionals i usuaris dels serveis sanitaris dins dels consells de direcció del conjunt de la xarxa sanitària (Consorci Sanitari Mataró – Maresme).

- Garantirem la qualitat dietètica i la seguretat dels aliments, potenciant les bones pràctiques per tal de disminuir els riscos derivats del consum d’aliments en mal estat i/o contaminats, i han de ser ben actius en la promoció d’un ús adient i mesurat dels aliments.

- Continuarem promovent la prevenció dels accidents laborals mitjançant el control de les empreses i dels hàbits de treball que practiquen posant especial atenció en millorar els sistemes de prevenció de les obres públiques.

- Tndrem sempre present que la salut mental és el bé més preuat de tots, que té la seva expressió en l’estabilitat emocional de les persones i dels col•lectius i en la possibilitat de fer front a les situacions més adverses.

Des d’ICV-EUiA tenim el convenciment que de la indignació cal passar a la mobilització, és per això que recolzem la manifestació

No al desmantellament de la sanitat pública , Crida que fan els sindicats que representan el personal de la sanitat catalana amb la convocatòria de manifestar-se el dia 14 d'abril (18 h) a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona ICV s'hi adhereix

09.05.11

A les 8 p.m. reunió amb l'Assoc, de veins de l'Havana. Intercanvi d'impressions i exposició per part de la junta de les seves reivindicacions. Molt bona acollida. Són una gent molt dinàmica, molt treballadora i que sap el que vol.

A les 9 p.m. amb el meu fill, en Miquel Canal i la meva filla a penjar cartells.

A les 11 arribada a casa i fi de jornada.

De moment, com dirien a l'escola, "progressa adequadament¨(el projecte i el candidat).

Fins demà.

Mataró al món

2011-05-09T16:55:00.000+02:00

Indignació, i alhora estupefacció és el que sento darrerament. Indignació en veure com en el segle XXI l'assassinat d'una persona per part del govern de la nació més poderosa de la terra mereix titulars joiosos per la seva desaparició. Per molt execrables que siguin els seus presumptes delictes mereix ser jutjada per un tribunal democràtic.

Estupefacte assisteixo a la beatificació d'un Papa que va consentir, amb la seva doctrina “suïcida” en contra del preservatiu, que milers d'africans i africanes morissin (i moren) víctimes de la SIDA.

Indignat, perquè el Tribunal Suprem d’Espanya cedeix davant les pressions dels grups ultres i dels mal anomenats democràtics, impedint que una formació política que val a dir ha fet tot el que se li demanava per entrar en el joc democràtic, ara es veu fora, negant el dret a milers de ciutadans i ciutadanes d’exercir el seu dret a votar.

Estupefacte i indignat en veure com la societat s'entusiasma amb les vicissituds d'una parella reial, llur única virtut és la de ser joves. Que passegen de manera obscena la seva riquesa, en una posada en escena del seu casament, que els hauria d’avergonyir en aquests moments de crisi profunda.

Tot plegat fa pudor a obscurantisme, a societat medieval, aquella que gràcies als il•lustrats jo creia que havíem deixat enrere. Uns pensadors que afirmaven que la raó humana podia combatre la ignorància, la superstició i la tirania, i ajudar a construir un món millor.

I com diria Groucho, “parin el món que jo hi baixo”, si no fos perquè des d’ICV-EUiA tenim el convenciment que hi ha alternatives, i cal passar de la indignació i la rebel•lia a l’acció. Des de la ciutat rodona que defensem, com a metàfora d'una ciutat cohesionada, que acull tothom, solidària, que alhora és oberta al món globalitzat, des d'un valors d'equitat, justícia, ètica, transparència i coherència que són la marca d'ICV-EUIA, hem de dir alt i clar que una altra societat és possible i més necessària que mai, que es pot combatre l’obscurantisme amb valors.

Vivim en un món globalitzat sobre el que tenim responsabilitat. És cert que les multinacionals, els mercats i els gran grups de pressió mediàtics volen marcar-nos les pautes del nostre pensament i de les nostres conductes, però també ho és que hi ha alternatives, que hi ha moviments que estan apostant per una globalització basada en valors com l'ètica, la transparència, la sostenibilitat, però també en la justícia, en la igualtat d'oportunitats, que defensen una societat justa i democràtica a tot arreu. Revoltes democràtiques, com les que s'estan produint al món àrab, i que ens diuen que un altre món és possible, en són la prova.

Aquesta ciutat rodona que volem és l'expressió metafòrica d'una ciutat inclusiva, cohesionada, que acull a tothom sense distincions, que lluita contra el canvi climàtic, que es manifesta contra les injustícies, que participa i té responsabilitat en aquest món globalitzat i que ha de ser la punta de llança en la lluita contra les injustícies del món.

En campanya

2011-05-07T22:25:00.001+02:00

Segon dia complet de la campanya electoral. Només una mica cansat, però satisfet. Avui hem trobat la gent molt receptiva cap a ICV-EUIA, i això és bo.

Hi ha, però, entre certa gent, molta desinformació i manipulació. No només hi ha desafecció, també hi ha confusió.

El tema que més em crispa és el que té a veure amb la immigració. Acusar la gent que ha vingut de fora d'escurar els recursos públics en detriment dels "autòctons", és enervant.

El pitjor, que fins i tot amb dades oficials la gent no s'ho vol creure. La culpa: dels partits de dreta, amb un discurs que afavoreix clarament aquestes posicions, també la tebior d'alguns partits de centre, i la de certs mitjans de comunicació, que de manera incendiària, van burxant en aquest tema. Tot un còctel perillós que pot cremar la convivència quan menys ens ho esperem.

A Mataró, cert partit, llur nom no vull ni pronunciar, ha deixat en algunes bústies de la ciutat un pamflet clarament punible. I la fiscalia, ni aquí ni enlloc pren mesures. No anem bé.

Des d'ICV-EUIA farem una defensa acèrrima de la convivència, de la cohesió social, dels drets per a tothom: nosaltres no canviarem drets per vots.

Per cert, quan algú parla de què els immigrants no només tenen dret sinó obligacions, i que han de complir amb elles, s'obliden (intencionadament), que se'ls nega el principal dels drets en democràcia: el dret a votar, el dret a decidir. Mentre no aconsegueixin ser ciutadans i ciutadanes de ple dret, no us sembla hipòcrita demanar-lis que compleixin amb les seves obligacions? Per altra banda, no sé molt bé què vol dir que han de complir amb les seves obligacions, perquè estiguin en la situació que estiguin bé que han de complir amb la llei, màxima de les nostres obligacions, com tothom m'imagino.

ICV-EUIA ha portat en diverses ocasions al Parlament català i espanyol (i no han prosperat per la negativa dels partits "grans" i algún nacionalista) propostes per a què els immigrants (tots i totes) puguin votar a les eleccions (amb un mínim de condicions). A les municipals, per exemple, no hi hauria prou amb estar empadronat, per exemple?

Sembla evident, a més, que si la majoria d'aquestes persones poguessin votar, els discursos xenòfobs i racistes de certs partits polítics, ja no els farien servir, oi?.

Nosaltres continuarem en la línia de defensar sempre i sobretot als més desfavorits, encara que això no sigui molt popular. Tenim uns valors que hem de fer valer, com la solidaritat, l'equitat, la igualtat, la justícia social, sobretot en moments com aquests de greu crisi econòmica, sense distincions de classe, ètnia, situació, etc.

Per sortir de la crisi ens necessitem tots i totes. Les sortides individuals no porten enlloc.

Demà continuarem explicant això i alguna cosa més a tots els nostres conciutadans i conciutadanes. Ja us explicarè com em va.

Mataró aposta per l'energia neta. ICV-EUIA al capdavant de la revolució verda

2011-05-04T14:37:00.000+02:00

http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/405817-icv-euia-aposta-per-ampliar-i-exportar-el-model-del-tub-verd.html

ICV-EUIA i l'Educació a Mataró

2011-04-11T11:38:00.000+02:00

ICV-EUiA considera inacceptables les retallades a l’Hospital de Mataró

2011-04-04T22:24:00.001+02:00

NP-11/2011

Mataró, 31 de març de 2011

El Portaveu i candidat d’ICV-EUiA, Esteve Martínez, ha sortit avui en defensa de la sanitat pública i de l’Hospital de Mataró, davant l’anunci de retallada del Govern de CiU a la Generalitat.

Martínez ha opinat que aquesta retallada és “salvatge, incoherent i atempta directament contra l’Estat del Benestar i, per tant, contra els drets de la gent de Mataró”, i s’ha compromès a vetllar per defensar i donar valor als serveis públics davant l’amenaça de “privatitzacions massives” que suposa el Govern d’Artur Mas.

Els ecosocialistes han anunciat que treballen per a presentar una moció conjunta amb els altres grups del Govern Municiapal al proper Ple, per així tenir la major influència i repercussió possibles. Martínez també ha deixat clar que se sumaran a totes les mobilitzacions en defensa de la qualitat de la sanitat pública a Mataró.

Per al candidat, hi ha moltes altres maneres d’equilibrar els pressupostos que no passen per “retallades antisocials com les que està fent CiU a tort i a dret”. Per exemple “la reducció de la despesa farmacèutica desmesurada, establint criteris de racionalització i eficiència, o l’augment d’ingressos globals, perseguint seriosament el frau fiscal o augmentant la tributació de les rendes de capital”. Martínez s’ha referit a aquest últim punt dient que “l’impost de successions el paguen actualment 500 persones a Catalunya i suposa ingressos milionaris per a tots els catalans i catalanes. CiU no pot eliminar aquests ingressos i mentrestant dir que les retallades en educació, sanitat o cultura són indispensables”.

Apropant-me

2011-04-04T12:08:00.000+02:00

Aquest video us donarà una visió més propera de la meva persona. Espero que no us decebi gaire.

No podem exigir responsabilitats

2011-03-18T19:14:00.001+01:00

El títol que encapçala el meu article és la resposta que va donar el sotsgovernador del Banc d'Espanya, Javier Ariztegui, al ser preguntat per la qüestió de les responsabilitats dels dirigents de les caixes que han necessitat ajuts del FROB. Segons publica la premsa aquesta setmana, Aríztegui va reconèixer en comparecència davant una comissió del Parlament espanyol el passat 8 de març, que els decrets aprovats pel Govern i convalidats en el Parlament no oferien base legal per a què el FROB, l'instrument públic de rescat del sector financer, pogués destituir els alts càrrecs, llur nefasta gestió, en alguns casos, ha dut les seves entitats a la pràctica bancarrota.

Algunes d'aquestes entitats, com Cajasur (la dels capellans) o Caja Castilla La Mancha, feia anys que vorejaven el desastre, però els que tenien el poder (Banc d'Espanya i Govern espanyol) ho sabien i van preferir mirar cap a una altra banda.

Quan el nostre sistema financer ha reduït en un 15% el seu personal (i això no ha fet més que començar), seria el moment per a què alguns d'aquests gestors assumissin alguna responsabilitat. I no només estic parlant de les caixes "arruïnades" del tot, com les que mencionava més amunt, sinó també aquelles altres que s'han vist obligades a fusionar-se per tal de salvar els mobles.

Com és possible, em pregunto, que ni tan sols tots aquests mal gestors no puguin ser destituïts, i encara pitjor, com és possible que, en alguns casos, encapçalin els nous projectes de fusió? Els mateixos que ens han ficat en aquesta situació de fallida, ara seran els "salvadors? El cas del Director General de Caja Navarra, Enrique Goñi, per exemple, desprès de què la caixa que dirigia rebés 977 milions del FROB i la caixa no hagi supès les proves d'estrès, continua com si res en el seu lloc. Esfereïdor.

Si volien exemple de fermesa de cara a Europa, en comptes de reforma laboral, retallades de drets (pensions), d’actuar en denfinitiva contra els més felbes, el Govern podria haver començat per fer pagar els verdaders culpables de tot aquest desastre destituint-los i, en algun cas, fent intervenir el fiscal de l'Estat per acusar-los de malversació continuada. Segur que això hagués “calmat” els mercats.

Sembla clar, doncs, que els màxims responsables del país en matèria financera, el Banc d'Espanya i el Govern central, també haurien de ser depurats, no?

2011-03-13T19:52:00.000+01:00

Sobren les paraules. Pel vostre gaudi.

Gaudiu-ne

2011-03-12T10:13:00.000+01:00

Quina obra d'art m'ha enviat el meu amic Josep Mª. Es tracte d'una interpretació musical a capel·la, per un grup de dones, d'un dels temps de les quatre estacions de Vivaldi. Senzillament magistral. Una meravella que m'ha alegrat el dia. Que la disfruteu.

Indigneu-vos!

2011-03-12T09:40:00.000+01:00

S'ha publicat, recentment, un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica. El llibret es diu Indigneu-vos!, i en ell Hessel crida a indignar-se, "perquè de la indignació va néixer la resistència contra el nazisme i de la indignació ha de sorgir la resistència contra la dictadura dels mercats".

I hem de resistir contra la dictadura dels mercats per què, retallada a retallada, volen acabar amb el nostre estat del benestar. A Espanya el PSOE, i a Catalunya CIU no dubten a aplicar les receptes més ultraortodoxes d'aquests mercats sense escrúpols, tot argumentant que no hi ha una altra sortida.

El que no diuen, però, és que les retallades no afecten les ajudes públiques a les caixes i bancs (principals culpables d'aquesta crisi), per a salvar-los de la seva fallida, i sí en canvi s'atreveixen a retallar els sous, congelar pensions, allargar l'edat de jubilació, i un llarg etcètera.

I a casa nostra? CIU ha endegat la seva maquinària de retallades i així hi haurà una reducció d'un 61% en la contractació de professorat, hi hauran menys inversions en escoles, en ajudes a les families, en transport públic, en la construcció d'hospitals; augmentaran les taxes universitàries, els impostos per accedir a l'habitatge. En canvi, res de recuperar impostos com el de Patrimoni o el de Successions, perquè això seria anar contra els poderosos, les classes benestants a les que ells defensen. I si això passa al govern de la Generalitat, què no pot passar en un govern municipal al front del qual estiguin aquestes forces reaccionàries?

A ICV-EUIA també creix la indignació, però hem de passar a la acció. Per això, volen posicionar la coalició com a referent polític davant les properes eleccions municipals.

Perquè una altra política és possible. A Mataró, per exemple, l'empremta de la nostra coalició s'ha caracteritzat per no permetre deixar traslluir en cap retallada ni en benestar social, ni en educació. Hem apostat per la creació d'ocupació, per les inversions (Tecnocampus, escoles, biblioteques, rehabilitació d'habitatges), per una política d'inversions energètiques sostenibles, i de cara al futur amb unes polítiques de tarificació social, d'impostos, més justa (que pagui més, qui més té).

Perquè el nostre objectiu és l'ocupació, la justícia social, la igualtat. Perquè, tot i la nostra indignació, calen propostes, alternatives i solucions, i a ICV-EUIA hem demostrat, allà on governem, que una altra política és possible i necessària, i que som la garantia de polítiques d'esquerres de debò.

EDUCACIÓ

2011-03-07T11:35:00.000+01:00

En aquest video parlem d'Educació. És el darrer video de la nostra pre-campanya. L'Educació és un pilar fonamental de la nostra societat i és, tantmateix, un dels eixos principals de les nostres polítiques.

Solidaritat.

2011-03-07T11:29:00.000+01:00

Continuem amb els videos de la nostra pre-campanya. Aqui tenim el Jean Olivier, que ens parla de la Solidaritat.

L'origen de les migracions modernes

2011-03-01T18:39:00.002+01:00

L'Arcadi Oliveres diu alt i clar què en pensa d'aquells que dominen el món. Ens parla de les migracions, de l'origen ancestral de les mateixes. Ens explica els beneficis que ens reporta l'immigració, desmuntant tòpics.

És un hombre honest, que sap el que diu i que diu veritats com punys.

Campanya videos ICV-EUIA (3)

2011-02-18T10:03:00.002+01:00

Campanya videos ICV-EUIA (2)

2011-02-18T09:57:00.001+01:00

Coherència, empremta i futur.

2011-02-16T20:39:00.002+01:00

CIU no vol El Corte Inglés a Mataró

2011-02-16T10:02:00.001+01:00


El senyor Joan Mora (CIU-Mataró), darrera la pancarta. Ara, que digui missa.

Sobreseïment de la causa de Can Fàbregas

2011-02-16T09:46:00.003+01:00

ICV-EUiA manifesta la seva satisfacció pel sobreseïment de la causa de Can Fàbregas i de Caralt

Esteve Martínez considera provada la validesa del projecte i lamenta el temps perdut i els llocs de treball que ja s’haurien pogut crear

NP-06/2011

Mataró, 14 de febrer de 2011

El cap de llista d’ICV-EUiA, Esteve Martínez, ha mostrat avui la seva satisfacció plena en conèixer-se la resolució del jutge de sobreseïr el cas, que comporta la desestimació de les imputacions personals a diversos membres del Govern i treballadors de l’Ajuntament. Per al candidat, aquesta resolució “dóna validesa a les tesis que sempre ha defensat ICV-EUiA i el Govern Municipal”.

Els ecosocialistes han lamentat que s’hagi perdut “un temps molt valuós” per al desenvolupament del projecte del Corte Inglés i que “ja s’haurien pogut crear desenes de llocs de treball, que haurien significat un bàlsam per a molts mataronins i mataronines en aquests temps difícils”.

Martínez ha criticat durament que alguns partits polítics animin la judicialització de la política i ha destacat que “no es pot dur als tribunals una decisió política pel fet que no ens agradi, si aquesta és completament legal, els ciutadans i ciutadanes no ens escullen per a això”.

Finalment, el candidat ha volgut reiterar la crida a la confiança de tothom, assegurant que el projecte seguirà endavant i que el Govern Municipal ha actuat sempre amb respecte a les lleis, i pensant en l’interès públic de la ciutat.

Més informació: Esteve Martínez (617.341.178).

Desde mi cátedra

2011-02-15T19:42:00.001+01:00

El bloc "desde mi cátedra", http://japariciotovar.blogspot.com/2011/02/los-sindicatos-y-los-acuerdos-sociales.html d'en Joaquín Aparicio Tóvar, Catedràtic de Dret del Treball i Seguretat Social de la Universidat de Castilla-La Mancha, conté un análisi sòlid, lúcid, racional i prou explicatiu sobre el paper dels sindicats de classe i de la seva importància per a les classes treballadores.

Entre tants atacs, insults i desqualificacions intencionades cap els sindicats, per una caverna mediàtica feixista que voldria la tornada del sindicalisme vertical, front uns mercats afamats de "sang" plebeya, que porten a terme una gens dissimulada guerra oberta contra l'estat del benestar, amb uns governs vençuts i agenollats, de tant en tant una veu, des de la raó, ens recorda quins són els nostres aliats en aquesta lluita de classes tan desigual.

Campanya videos ICV-EUIA (1)

2011-02-15T19:09:00.001+01:00

En aquest primer video parlem de MEMÒRIA HISTÒRICA.

Resteu atents i atentes, per què continuarà!

NOTA: La utilitat d'aquests vídeos, dependrà de la vostra col·laboració, us prego que el reenvieu per correu a les vostres amistats, familiars i companys de feina o d'entitats, i que el feu circular per blogs, facebook, twitter i demés xarxes socials.

La lliçó d'Islàndia

2011-02-14T13:50:00.004+01:00

Islàndia, aquell país que va seguir el dictat de les receptes més ultra ortodoxes del lliure mercat i que va acabar a la ruïna més absoluta, ha fet el que cap altre país, amb mals idèntics, no ha gosat fer.

Així, va obrir, a través de la seva Fiscalia, una investigació penal contra els banquers responsables, fet que ha provocat que alguns d’ells hagin fugit del país (ara estan en recerca i captura per la Interpol).

A l’any 2009 ja va caure el seu govern i, posteriorment, en referèndum, els islandesos van decidir bloquejar el pagament del deute de la banca: i ho van aconseguir.

I van anar més lluny, i amb una reforma constitucional sense precedents, constituiran una Assemblea Constituent formada per 31 ciutadans i ciutadanes “normals”, en un acte de democràcia directa sense precedents en aquest món occidental tan democràtic.

I serà per això, segurament, que els seus comptes públics estan en superàvit, i serà per això que la seva situació econòmica està molt millor que la d’altres països en situació similar (Grècia i Irlanda, segur, i Espanya de moment no, però fent oposicions per aconsseguir-ho).

En definitiva, Isàndia s’ha enfrontat amb el “monstre” del mercat i s’ha negat a socialitzar les pèrdues, deixant que la banca, simplement, acabés a la bancarrota. I sobreviuen.

Creix la meva indignació

2011-02-10T11:18:00.007+01:00

A Caixa Laietana, empresa on treballo, estan passant coses extraordinàries. Estem immersos en un procés de reajustament d'estructura i de personal, la qual cosa comporta la sortida d’un munt de treballadors i treballadores. Fa poc, els sindicats i la patronal, vam signar la documentació de l’ERO i a hores d’ara estan a punt de sortir companys i companyes a través de prejubilacions, a més de per baixes incentivades indemnitzades.

Malgrat la bondat de l’acord assolit per les forces sindicals (en el sentit de les bones condicions aconseguides per aquells que, de manera voluntària, han de marxar de la nostra entitat) a ningú se li escapa que de no “aprimar-nos”, la viabilitat de totes elles estaria més que qüestionada. Per tant, era del tot imprescindible que aquest trànsit es fes de la millor manera, de la manera menys traumàtica.

No oblidem, però, que si bé la crisi té (no ho negaré) la seva importància, no és menys cert que les males pràctiques bancàries, d’unes direccions que van prendre unes decisions més que discutibles pel que fa a les seves polítiques creditícies i d’inversions, han posat en perill la viabilitat de les caixes d’estalvis. No entraré en molts detalls, però corren expedients de préstecs, que ara no es poden pagar, que fan tremolar (per les seves, pràcticament, inexistents garanties, per exemple). Tot s’hi valia a l’hora de concedir préstecs, i ara, paguem les conseqüències.

Ho haig de dir alt i clar, aquestes direccions (entre les quals hi ha la meva) són altament responsables d’aquestes situacions precàries, i no només se’n van de “rositas” sinó que continuen fent tonteries com si amb elles no anés la cosa.

A la meva Entitat, sense anar més lluny, el nostre Consell d’Administració (que mai s’ha preocupat el més mínim de saber per on anaven les coses, únicament ocupats en saber “qué hay de lo mío”) aprovà recentment pujades de categories (importants pujades) a un nombre limitat de persones de la nostra Institució.

En un moment com l’actual, de crisi generalitzada, amb més de quatre mil·lions d’aturats, amb persones que deixaran de rebre prestacions d’atur per la retallada del govern central, amb una població juvenil amb un atur del 40%, amb Direccions i Patronals demanant abaixar els sous, amb sou ja retallats a un munt d’empleats i empleades arreu de l’estat, etc. etc., aquests irresponsables s’atreveixen a pujar el sou a uns quants escollits de la Direcció. Senzillament extraordinari, senzillament inmoral. (Per no parlar de la recent compra d’un cotxe de luxe per al nostre Director General, també aprovada pels panxacontents consellers del nostre Consell d’Administració).

Tot plegat es mereix una denúncia.

Aquests personatges que trasllueixen una imatge pública impecable i de seriositat, però que, si gratem una mica, deixen al descobert les seves mancances quan no unes personalitats egòlatres i febles que arruïnen tot el que toquen, han de ser posats en evidència i assenyalats com a veritables facedores de entuertos, els quals, amb les seves actuacions, ens estan portant a l’abisme.

Desfer les caixes, per a què?

2011-02-07T09:24:00.000+01:00

És la privatització necessària, o respon al interès, gens dissimulat de bancs i altres grups de pressió, per acabar amb un model que segons aquells els feia una competència deslleial?

Les caixes, però no totes, han comés greus errors. Per exemple, de deixar diners només de l’estalvi que recaptàvem, es van llençar a una carrera esbojarrada per endeutar-se amb crèdits demanats a la Banca internacional. Més de la meitat dels 97.500 mil•lions de deute del sector financer amb bancs estrangers, és de les caixes.

Amb la reforma de la llei de caixes (LORCA), s’intentà que aquestes entitats es poguessin finançar amb instruments de capitalització que els evitessin anar a fora a buscar finançament, però en comptes de fer-ho la reforma ha servit per anar desnaturalitzant les caixes. Així, primer s’han convertit en aquest híbrid anomenat SIP per a, finalment, acabant convertint-se en bancs.

I ara, per reblar el clau, el govern espanyol, amb una entusiasta “socialista” al capdavant d’Economia, les enterra definitivament, exigint-lis un core capital (relació entre el capital bàsic i els deutes de l’Entitat. És a dir, és el tant per cent de capital que pot disposar de manera immediata per fer front a qualsevol eventualitat) desorbitat. I és clar, cap d’elles pràcticament,, fins i tot les que no tenen problemes de liquiditat, ho podran assolir i així no els quedarà més remei que convertir-se en banc sí o sí.

Per cert, malgrat la insistència de certes direccions en el sentit que l’obra social no es ressentirà, que ningú no s’engany, perquè aquesta patirà, o algú creu que els accionistes deixaran que part del seu dividend vagi a para a ONG’s, associacions de lleure, Ajuntaments i altres institucions perquè facin obra social? L’obra social de les caixes serà un pur aparador on el prestigi per la convocatòria d’uns premis o la concessió d’unes beques d’alt standing deixarà de banda les múltiples obres de caire social que fins ara desenvolupaven les caixes.

I no només es perdrà l’obra social tal i com es venia fent ara, a més, molts pobles quedaran desassistits d’oficines (per no rendibles, els bancs ja ho fan això), i no tothom podrà tenir compte obert (no totes les persones són rendibles per als bancs), que eren trets de distinció de les caixes: la no exclusió, ni de persones ni de territoris.

Cap a on va l’esquerra?

2011-02-05T18:44:00.000+01:00

Article publicat aquest mes a la revista TRIBUNA Maresme.

Aquesta no és només una crisi financera i econòmica, sinó que estem d'avant d'una crisi de model de globalització. És una crisi del capitalisme, però també estem davant d'una crisi de valors.

Una part de l'esquerra, abanderada pels socialistes, ha llençat la tovallola, i s'ha agenollat front les teories ultraliberals més extremes. Receptes que apliquen sense miraments, i així han iniciat un camí de retallada de l'estat del benestar com ningú s'havia atrevit fins ara.

La resignació davant aquestes actuacions antisocials ens aboca a un futur sense drets. Front això cal un debat d'idees i de valors, contraposant models, demostrant que sí hi han alternatives. I ICV-EUIA és una d'aquestes alternatives, sens dubte.

Aquesta esquerra transformadora que sap on va, aposta decididament per un canvi de model. Un canvi que reformuli l'ordre econòmic internacional, que reformi els mercats financers i que es plantegi com un repte noves polítiques mediambientals basades en l'eficiència energètica i la sostenibilitat.

Hem de lluitar contra el frau fiscal, hem d'evitar l'evasió fiscal, hem gravar les rendes del capital, alhora que potenciem la inversió social.

Hem de créixer en energies renovables, en l'accés a la cultura i a la formació en igualtat de condicions, em de créixer en l'agricultura ecològica o en el transport públic, i hem de decréixer en bens i serveis que no ens aporten més benestar.

Impulsar una economia verda que permeti generar ocupació, més intensiva en mà d'obra, ens permetrà viure de manera diferent. I no caure en la ingenuïtat de pensar que només amb una economia verda ho solucionarem tot. Perquè aquesta revolució verda ha d'anar acompanyada (sobretot en aquest país amb profundes desigualtats), de la decisió d'eixamplar l'Estat del benestar, donant drets i generant ocupació. No podem reproduir un capitalisme verd que esdevingui sostenible ambientalment però insostenible socialment.

I per aconseguir-ho necessitem còmplices: la ciutadania. Per això haurem d'esforçar-nos en recuperar el carrer, el llenguatge proper, els gestos clars, fent pedagogia i donant exemple.

I ho hem de vehicular a través de la política, reivindicant les seves qualitats i fer-ho des de baix, des de la política municipal, que és una política de proximitat, que és, en definitiva, política d'esquerres.

SOMOS2

2011-02-03T08:57:00.001+01:00

Avui em permeto una petita intimitat. La meva filla i el seu soci inauguren pàgina web. Són estilistes i s'han llençat a l'aventura de donar-se a conéixer. Espero que tinguin sort, perquè treballadors ja ho són.

www.somos2byannayborja.com

ICV-EUiA demana que si el banc es queda amb l’habitatge, el deute quedi saldat

2011-02-02T12:05:00.000+01:00

Quiteria Guirao: L’actual Llei Hipotecària condemna moltes famílies a l’exclusió social, i els poders públics no ho podem permetre

NP-09/2010

Mataró, 26 de gener de 2011

La Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA, Quiteria Guirao, ha presentat una moció per a que l’Ajuntament de Mataró es pronunciï sobre la reforma de la Llei Hipotecària, en defensa de les famílies que no poden fer front al pagament dels seus deutes hipotecaris i en contra dels desnonaments. La moció es debatrà al Ple de la propera setmana.

Aquesta moció pretén regular la figura de la dació en pagament (lliurar el pis per eliminar el deute contret) i proposar mètodes alternatius per a evitar els desnonaments, com ara el manteniment de l’habitatge en règim de lloguer o d’usdefruit vitalici, o bé la renegociació del deute.

Per als ecosocialistes l’actual Llei “és totalment injusta, esbiaixada i deixa indefenses i contra les cordes a més de 300.000 famílies que veuen com els prenen la casa i encara han de seguir pagant un deute inassumible”. A més, segons Guirao, els ajuntaments també es veuen afectats per aquesta situació d’injustícia, ja que són ells els qui han de posar recursos econòmics i mesures socials extraordinàries per a ajudar a les famílies desnonades i “al final, novament, amb els diners de tots, paguem la crisi que han provocat uns pocs poderosos”.

La proposta que es presentarà a Mataró és, per a ICV-EUiA, “una qüestió de principis, d’equitat i justícia social, i de començar a regular d’una vegada per totes el sistema financer que ens ha sumit en aquesta crisi”.

ICV-EUiA intenta evitar l’eliminació dels 426€

2011-02-02T10:49:00.000+01:00

Els ecosocialistes presenten una proposta al Ple Municipal en defensa del manteniment del PRODI, que dona cobertura a aturats de llarga durada

NP-04/2011

Mataró, 1 de febrer de 2011

El Grup Municipal d’ICV-EUiA, amb Quiteria Guirao al capdavant, presentarà una moció al proper Ple Municipal en defensa del manteniment del Programa Temporal per Desocupació i Inserció (PRODI).

Els 426€ de subsidi assitencial del PRODI han donat cobertura a 690.000 persones, i segons dades del propi Govern estatal, amb la seva supressió seran prop de 1.700.000 persones les que no tindran cap mena de prestació ni subsidi per desocupació.

Per a Guirao la situació que es crea és “digna d’un pais amb un Govern de dretes, perquè desatén les necessitats bàsiques dels treballadors i treballadores que estan patint més la crisi, mentre continua injectant milers de milions al sistema financer”.

La proposta es debatrà al Ple d’aquest proper dijous, i el grup d’ICV-EUiA espera que “s’imposi el sentit comú, per damunt de la lògica irresponsable dels mercats especulatius que ens estan enfonsant”.

Segon video de la pre-pre campanya

2011-01-23T13:52:00.002+01:00

Vet aqui el segon video de la pre-pre campanya.
En Salvador Milà, diputat al Parlament de Catalunya i la Dolors Camats, portaveu d'ICV-EUIA al Parlament català es donen una passejada pel TECNOCAMPUS de Mataró.http://www.youtube.com/watch?v=TEt1EZyH8eo

Videos de pre-pre-campanya

2011-01-21T20:19:00.000+01:00

A ICV-EUIA ja ens estem movent. Per anar escalfant motors hem creat una sèrie de videos. El primer d'ells us el presento en aquest linkhttp://www.youtube.com/watch?v=y8H495kFy40

Espero i desitjo que us agradi.

Aviat, el segon. Estigueu atents.

Apunts

2011-01-18T09:38:00.000+01:00

Tothom mou peça cara a les eleccions municipals. Alguns, però, sembla que llencin pedres sobre la seva teulada. Així, el PSC a la ciutat de Barcelona, l'alcalde Hereu haurà de disputar la seva candidatura amb l'exconsellera Tura. No sembla que a cinc mesos escassos de les eleccions municipals aquesta disputa els faci cap favor.

Els d'Esquerra Republicana, a la mateixa ciutat, també tenen problemes d'identitat. I per això, potser, es volen aliar am SI, el partit d'en Laporta. Però la jugada els hi pot sortir molt cara. De moment qui porta la veu cantant és SI que primer va voler imposar el seu candidat a les municipals, i ara ha "reculat", però torna a imposar el seu criteri a ERC i no vol que la llista l'encapçali ningú d'ERC, proposant un candidat o candidata independent.

Pugem de nivell, que no de qualitat i ens aturarem en les darreres maniobres del, cada vegada més, neoliberal José Luis Rodríguez Zapatero. Aquest nou aliat de la dreta més ultraconservadora ha llençat un missatge enverinat sobre la uniformització territorial per tal de --diu ell- racionalitzar la despesa. Afirmen els socialistes que hem arribat al desenvolupament autonòmic màxim que es podia arribar. S'avancen així al PP que, per boca del seu ex-líder José María Aznar, ha manifestat que "l'Estat de les autonomies no és viable ni políticament ni financerament" tot afegint que "si guanya les eleccions el PP, reformaran l'estat en aquesta línia"

A casa nostra hem vist com CIU no te cap empatx en anomenar Consellera de Justícia a Pilar Fernández Bozal que va ser la persona que va actuar (sense que ningú li demanés) contra la consulta popular d'Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009. Com ho pot justificar CIU? No tot s'hi val en política.

Per cert, vull acabar comentant la noticia de la fugida del President/dictador de Tunísia, obligat a marxar del seu país per una revolta popular. Aquest dictador, malgrat la seva flagrant política de vulneració dels drets humans, estava recolzat i alabat per països com Itàlia, França i, oh, sorpresa! Espanya. Torno a insistir, tot s'hi val en política?

I un darrer apunt. L'IPC que s'ha enfilat al 3% durant el 2009 deixa a Catalunya més de 800.000 treballadors i treballadores sense actualització de sous, perquè en el seus convenis no existia clàusula de revisió. I desprès surt algun queixant-se de què els sous han de rebaixar-se dons són els culpables de la nostra falta de competitivitat. Quina barra!

L'esquerra proposa

2011-01-18T09:04:00.002+01:00

No podem tornar a caure en els mateixos errors. No podem avançar pensant que tornant a recuperar els nivells de riquesa de fa uns anys, la crisi estarà superada i tot tornarà al seu status “natural”.

Hem de reconèixer que la crisi ha estat conseqüència dels errors que hem comés i que, per tant, no podem tornar a caure de nou en ells. Hem de canviar de model social i productiu i d’estil de vida.

Ja no és possible seguir amb un model que ens ha fet pensar (i viure) per damunt de les nostres possibilitats. Hem de construir un nou model econòmic on el consumisme i l’especulació quedin desterrats.
Tenim reptes per encarar i superar: model energètic i canvi climàtic, gestió de la complexitat de la cohesió social, el coneixement i les noves tecnologies, la salut i el benestar de les persones o la pobresa estructural aquí i arreu del planeta. És a dir, necessitem no la recuperació d’un vell i caduc model econòmic i social, sinó la construcció d’un nou model on no serem més rics, on la quantitat deixa pas a la qualitat, on la mediocritat deixa pas a l’excel•lència, on la indolència deixa pas a l’eficàcia i on, sobretot, l’egoisme deixa pas a la solidaritat.

Aquesta és la societat que posposem des de l’esquerra, des d’ICV-EUIA. Una societat més justa, més igualitària, innovadora i eficaç, on la solidaritat esdevé un dels seus eixos principals. Ens hi juguem el futur; ni el podem deixar escapar ni ens podem equivocar a l’hora d’escollir-lo. De nosaltres depèn.

Valors?

2011-01-14T13:10:00.002+01:00

Hem caigut a la trampa. Contínuament llegim, escoltem, parlem de la pèrdua de valors. Donem per certes, sense reflexionar, totes aquestes afirmacions. I ens lamentem: al cap i a la fi, què puc fer jo? ens diem.

Acusem als polítics, als sindicalistes d'haver perdut la coherència, la honestedat, els acusem inclús d'haver renunciat a la ideologia. I no només són ells qui reben els dards enverinats, també són els seus destinataris la joventut, l'escola (que ja no és el que era, diuen), la televisió, els diaris. Res ni ningú sembla estar al resguard de les crítiques.
No hi ha valors; la societat ha perdut el rumb; és el moment del campi qui pugui, es repeteixen els que han abandonat l’esperança.

Però jo els hi dic, afirmo que el que falta, o més ben dit el que sobre són discursos, perquè de valors, de gent que dona exemple n'hi ha. No ens falten persones amb valors contrastats, el que ens falta és donar-los visibilitat.

Cadascú de nosaltres, a més, podem ser exemple, no calen gaires eines per aconseguir-ho. El que no podem continuar fent és permetre que a l'espai públic gairebé només es pugui sentir la veu o el soroll dels bandarres, els superficials, la gent poca-solta, els i les insubstancials.

Ens falta saviesa i ens sobra informació (mala informació). I necessitem més compromís, per construir quelcom que ens superi com a individus, un "nosaltres" que ens ajudi a reconèixer els bons exemples a què us feia referència.

Créixer en saviesa és un repte al que poden enfrontar-nos i al que hem d'afegir-nos tots i totes. Perquè es tracta d'una necessitat, es tracta de la supervivència social. Només així podrem recuperar el pols humanístic que ens farà créixer com a individus i com a societat. Aquest és el govern humà dels millors. Això és el que necessitem ara.

L'economia espanyola a debat

2011-01-12T19:15:00.000+01:00

No tothom pensa que la nostra economia està tan malament com alguns ens volen fer creure. L'Antón Costas (El País 28/02/2010) opina que aquesta impressió generalitzada pessimista sobre l'economia d'Espanya sorgeix d'una "certa ansietat histèrica dels analistes més que de la situació objectiva del pacient".

Anar contracorrent en aquests moments, amb arguments com els del professor Costas, ens ajuden a ampliar el nostre horitzó de pensament. Benvingut sia, doncs, aquest alé fresc.

L'article el trobaràs aqui http://www.elpais.com/articulo/primer/plano/paciente/espanol/elpepueconeg/20100228elpneglse_5/Tes

Tot recordant a Manuel Vázquez Montalbán

2011-01-12T18:47:00.000+01:00

Tot recordant la mort del gran escriptor i intel·lectual Manuel Vázquez Montalbán, un company nostre ens ha fet arribar un document per a la reflexió.

En aquests moments de desconcert i de perplexistat que estem vivint (l'esquerra sobretot), en termes polítics, històrics i socials, bo serà acostar-se a les reflexions d'un lluitador que no va defallir mai i intel·lectual de primer ordre.

És una mica extens, però penso que paga la pena.http://iniciativa.cat/mataro/documents/3147

Dades, dades, dades

2010-12-30T14:24:00.000+01:00

Pais que més vegades ha fet fallida financerament parlant: ESPANYA (anys: 1557, 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, 1809, 1820, 1831, 1834, 1851, 1867, 1872, 1882 ... (2011?)
import que Espanya haurà de pagar el 2011 als seus prestadors: 256.000 mil·lions de dolars.
Estimació de la Comissió Europea: una petita taxa sobre transaccions financeres aportaria a la UE, anualment entre 145.000 mil·lions i 372.000 mil·lions d'euros. Qui diu que no hi han diners?
Families espnayoles que les organitzacions de defensa dels consumidors i consumidored calqulen que han perdut el seu habitatge en 3 anys: 300.000.
percentatge de la població adulta que treballa en el sector públic: UE-15: 15%; Grècia: 14%; Irlanda: 12%; Espanya: 9%

CNN + diu adéu

2010-12-24T00:05:00.002+01:00

Ara mateix s'acaba d'acomiadar l'Iñaki Gabilondo a CNN+. Potser el darrer reducte de la llibertat i el rigor periodistic a la televisió. Perdem un mitjà de qualitat, critic però no destructiu que ens deixarà orfes de veracitat.
No conec les causes, però molt em temo que té a veure amb el desembarcament de nous amos.
Una llàstima. Tots sortim perdent. Les llibertats retrocedeixen, els periodistes escasejen, la teleporqueria, el fals periodisme pren el relleu.
Si això continua així no hi haurà més remei que exiliar-se o rebel·lar-se.
Em quedo amb la segona opció.

El PP de Mataró es trenca

2010-12-22T18:32:00.000+01:00

Tres dels quatre regidors del PP a l’Ajuntament de Mataró han decidit abandonar el seu partit. No així la seva acta de regidor. I aquest és un fet massa habitual, però no massa étic.

No ens presentem a una cita electoral de manera individual, sinò a l’aixopluc d’unes sigles polítiques. Entenc, doncs, que són aquestes sigles les dipositàries de les actes de regidors (en el cas que m’ocupa) i que per tant si abandonen la formació haurien d’abandonar també l’acta de regidor o regidora. Si més no, davant la ciutadania no queda molt lluit conservar la “poltrona” mentre li fem un tall de mànigues al partit que ens ha enlairat fins on som.

No és estrany, llavors, que els ciutadans i ciutadanes s’empipin amb els polítics. Que pensin que l’únic que ens mou és l’ambició personal i no pas el servei públic.

A ICV-EUIA això no hauria passat.

Tinc molt clar que si algun dia sóc regidor de l’Ajuntament de Mataró i per desavenences amb el meu partit decideixo marxar, també tornaria al partit la meva acta de regidor. Per pura coherència. A qui representaria si em quedès?, no em van votar per defensar un programa d’un partit determinat al qual abanadono ara? Llavors?

Comportaments por edificants que, per extensió, perjudiquen tota la classe política i que haurien d’estar desterrats de la pràctica política.

Articles interessants

2010-12-19T21:10:00.000+01:00

Hola,

us adjunto enllaços a tres articles interessants de tres companys de partit

1) http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6974
CIU del Maresme no pinta res.
2) http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6975
Wikileaks, o l'onanisme informacional.
3) http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6951
Peatge minuta

Sociovergència a Mataró

2010-12-19T19:26:00.000+01:00

Pren força la sociovergència. A Mataró, també. El que semblava impossible ja és aquí.

Ahir el titular del diari El Punt del Maresme ho deixava clar: "L'alcalde Baron no descarta un pacte amb CIU a Mataró". I tot i que l'alcalde assegura que prefereix repetir l'acord de govern amb ERC i ICV-EUIA a ningú se li escapa (a mi al menys no) que ja s'està posicionant per si de cas.

Nosaltres, òbviament, no anirem contra natura i només escoltarem a aquells i aquelles persones i/o moviments d'esquerres que apostin per fer un front comú contra aquest nou front socioliberal.

A tots ells, des del votant socialista desenganyat fins els moviments alternatius, els cridem a fer causa comuna i lluitar conjuntament contra l'ofensiva de la dreta.

Confesso que s'em fa difícil empassar-me aquest gir grotesc dels socialistes, però desprès de veure la deriva neoliberal del President Zapatero ja no m'estranya res. No només han perdut els papers des de fa temps sinó que ara, han perdut la poca vergonya que els hi quedava.

Que s'ho facin amb els convergents si volen, o amb el PP, tant si val, però que no comptin amb nosaltres. Nosaltres no canviarem vots per poltrones. Al menys no a Mataró, al menys no amb mi com a cap de llista de la coalició ICV-EUIA.

SIP

2010-12-19T19:08:00.003+01:00

Un bon amic meu m'ha aconsellat brevetat a l'hora d'escriure en el meu bloc. I com que és una persona amb bon criteri, li faré cas. Confesso, però, que em costarà una mica.

Bé, doncs, som-hi.

Aquesta setmana ha estat intensa. Dilluns, dimarts i dimecres de matinada vaig estar tancat en una sala gran de la patronal de caixes a Madrid, negociant el SIP de Caja Madrid, Caixa Laietana i cinc caixes més. Finalment, vam lograr signar un acord. Un bon acord.

Malgrat que "despatxem" 4.000 treballadors, aquests marxaran majoritàriament per la via de la prejubilació (és un ERE, però amb més calés i altres compensacions). A partir de 55 anys i amb un 95% del salari net fix. Sobre un set-cents, i de manera voluntària, podran acollir-se a baixes indemnitzades, molt ben indemnitzades.

També hem aconseguit introduir millores per als que menys cobren, i un compromís ferm i per escrit de negociar la homologació de condicions laborals per a tots els empleats i empleades del SIP si la cosa marxa bé.

Cert és que el FROB (ajudes estatals que s'han de tornar a un interès molt elevat) ha fet possible aquests acords, però no és menys cert que si no haguès estat per aquests ajuts els acomiadaments haurien estat massius i el sector financer hauria caigut amb consequêncies nefastes pel nostre pais. Del pitjor mal, en aquests cas, el menor.

Trist consol, certament.

I de moment ho deixo aquí. Ras i curt, no?

Resultats eleccions

2010-11-29T18:25:00.001+01:00

Ahir es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. ICV-EUIA va obtenir uns resultats lleugerament inferiors als obtinguts ara fa quatre anys. Hem perdut uns 60000 vots, que s'han traduït en la pèrdua de 2 escons. Hem passat de 12 a 10 diputats. No són, en definitiva, uns bons resultats.

El partit guanyador ha estat CIU, de manera aclaparadora. El PSC ha estat el gran derrotat i ERC ha sofert una davallada espectacular.

Han entrat nous partits polítics. Solidaritat Catalana, per exemple, que ha obtingut quatre diputats ha estat la gran sorpresa. I tot i que no ha obtingut cap escó (per molt poc), la preocupant i xenòfoba Plataforma per Catalunya ha estat votada per més de 50000 persones arreu del país.

Tothom donava per fet que el govern d'entesa que havia governat els darrers quatre anys estava finiquitat. Però no tothom renegava d'ell. ICV-EUIA l'ha defensat fins el final. La tasca no ha estat dolenta, malgrat el que diguin certes veus. Però, tant el PSC com ERC es van encarregar de "matar-lo", tot declarant que aquest pacte a tres estava finiquitat i que no era possible reeditar-lo. Ara bé, qui més ha pagat les conseqüències d'aquesta "traïdoria" han estat ells. Així el PSC perd 9 diputats i ERC 11, en una derrota històrica d'ambdós que ha deixat el pas franc a CIU (que passa de 48 a 62 diputats) per governar els propers quatre anys. Una llàstima.

Per això, malgrat els nostres resultats, podríem dir que hem sortit ben parats del cop. Ara, com diu l'Herrera, toca fer oposició bel·ligerant. A ningú se li escapa que en el moment en què ens trobem, la dreta intentarà retallar el nostre estat de benestar. I el propi Zapatero, amb un aliat fort a la Generalitat, no dubtarà, ara sí, en allargar l'edat de jubilació, entre altres mesures dràstiques de retallades de drets. Més que mai, per tant, un partit com el nostre haurà de batallar amb fermesa. Som l'esquerra de debò que queda ara mateix en el nostre país.

No tinc el menor dubte que el sector públic s'aprimarà (menys escoles, menys beques, menys ajudes socials) en benefici del sector privat, que ara podrà construir més autopistes de peatge. No tinc cap dubte de què els poderosos guanyaran en ajudes de tot tipus (menys impostos de societats, fora l'impost de successions i del patrimoni, més subvencions per a les seves empreses), carregant-ho tot a les esquenes de la classe treballadora. Una classe treballadora que no sembla assabentar-se de res. Una classe treballadora que ha desertat de la seva condició, i que ara es rendeix als cants de sirena d'una dreta que l'ha enganyat.

Vindran temps difícils i poc a poc (però massa tard) ens adonarem del que ha fet aquests govern d'esquerres dels que tots, menys nosaltres, ha repudiat com un apestat.

Realment, ho sento.

Majoria absoluta

2010-11-25T18:10:00.000+01:00

Ahir es van celebrar eleccions sindicals a Caixa Laietana. Fa unes setmanes començava aquesta cita electoral amb les urnes. A Madrid s'escollien 5 delegats o delegades. Allà Comissions Obreres vam obtenir 4 delegats.

Ara, n'hem obtingut 17. Això fa un total de 21. L'UGT ha aconseguit 18 i un sindicat nou que es presentava per primera vegada, n'ha tret 2. Tenim, doncs, majoria absoluta.

Hem guanyat les eleccions. Des de feia molts anys, 20 potser, que no guanyàvem. I estic molt content.

En un moment delicat com el que ens toca viure, amb una negociació en marxa que ha de decidir el futur de la nostra entitat, que tants companys i companyes hagin confiat en nosaltres és quelcom que m'emociona. Alhora que representa una gran responsabilitat, és clar.

Ara toca seguir treballant. Demà mateix me'n vaig a Madrid. Tenim una nova reunió de laMesa negociadora del SIP. Espero que avançarem i tindrem per fi damunt la taula una proposta acceptable.

Eleccions sindicals

2010-11-22T21:16:00.000+01:00

Aquest dimecres hi han eleccions sindicals a la meva empresa. Avui hem acabat la campanya. Unes eleccions marcades per la futura unió de set caixes. La negociació, en la que participo com a negociador de Comissions Obreres, no ha fet més que començar. Es preveuen més de 600 oficines tancades i més de 3800 persones acomiadades.

Són, per tant, unes eleccions històriques. La Caixa Laietana, tal i com la coneixem, lentament anirà diluint-se en un mar anomenat SIP. Una fusió freda, en diuen, de la que sortirà un suprabanc. Ens toca, doncs, estar preparats per encarar aquest repte. I ho fem, amb coratge i preparats. Per això, la nostra campanya ha estat en positiu. Sabem de les dificultats que aquest assumpte comporta, però les hem d'afrontar amb propostes clares i sense por. El futur no està escrit, l'escrivim nosaltres amb les nostres decisions diàries.

Demà passat, prop de mil empleats i empleades de la meva empresa decidiran a qui li donen la confiança per afrontar aquest repte. Espero que confiïn en la trajectòria de Comissions Obreres, en el seu lideratge dins el sector i en la seva capacitat de negociació demostrada al llarg d'aquests anys. I espero de CCOO que l'encertem. El futur de 25.000 persones està en joc.

Em sento, no puc dissimular-ho, part de la història. De la petita història, si és vol, però molt conscient de la meva responsabilitat. Per això, no em vull precipitar, no en vull equivocar. Del que negociem, de com ho negociem, dependrà el benestar de moltes famílies. Certament, haurem de gestionar la sortida de quasi bé 4000 persones, i això no serà gens fàcil, però tenim un acord laboral de garanties que ens assegura que les sortides es faran de manera no traumàtica. És a dir, entre aquells i aquelles que tenen una edat pròxima a la jubilació i amb unes molt bones condicions. Mal menor, cert, però tal i com estan les coses, no hi ha altre més solució.

Perquè el que aquí tractem, en definitiva, és de salvar les set caixes. La situació interna de cadascuna d'elles, l'entorn econòmic, la mala gestió en molts casos, ha precipitat aquestes fusions. No tenim altra possibilitat que la d'enfrontar-nos a aquestes retallades si volem conservar el màxim nombre de llocs de treball.

No ens ressignem

2010-11-16T14:19:00.000+01:00

No podem fer-ho, no ens podem arronsar, no ens resignarem. Malgrat el que diguin les enquestes.

I no podem fer-ho perquè encara hi ha molta gent que ens necessita. Necessita saber que encara hi ha una esquerra. En aquests moments, més que mai, som l’única opció d’esquerres que li queda al país. Sembla melodramàtic, però és així. Ras i curt.

El PSOE-PSC sí que ha llençat la tovallola. Els de Madrid, amb unes reformes laboral i de les pensions inimaginables fa uns quants mesos. Unes reformes que ataquen el cor de l’Estat del Benestar, que ataquen les classes treballadores i les classes passives. Que a més han “salvat” a la gran banca, principal culpable de la situació de crisi que vivim, i han claudicat davant Merkel seguint les instruccions que aquella i altres com el Banc Europeu, o el FMI han dictat per Espanya. Unes condicions, s’ha de dir, pràcticament inassolibles i que ens enfonsaran encara més en la misèria.

Però a casa nostra el PSC també ha llençat la tovallola de la lluita de classes. Ja no hi creu en les polítiques d’esquerra i en conseqüència ha renegat del seus socis de Govern durant aquests anys. Com si tinguéssim la pesta ens ha repudiat, argumentat que aquest temps de tripartits s’ha esgotat.

No sabem com pensa governar el PSC, o sí que ho sospitem. Si no ens vol, si a ERC, mentre demani la independència com a condició sine qua non per pactar, tampoc no la vol ni veure, ja em diràs que li queda. Perquè senyor Montilla, per molt que es vesteixi de Superman, vostè és un mortal, com tots nosaltres, i li ben asseguro que ni en Supermán està capacitat per portar-lo de nou, a vostè sol, a la Presidència de la Generalitat. A noser que acabi pactant amb CIU o ves a saber si amb el PP. Tant han girat cap a la dreta, que....

En fi, ja veurem què passa. Nosaltres confiem en la nostra gent i en la nostra capacitat per convèncer als indecisos. Perquè tenim solucions, això sí, són d’esquerres.

El dia 28 de novembre a les urnes, i l’endemà, passi el que passi, a continuar lluitant pels més desfavorits.

La sang dels innocents

2010-11-16T13:52:00.005+01:00

Ho diré ras i curt: l'Estat espanyol fa temps què és còmplice, per omissió, del que passa al Sàhara Occidental. I ara, a més, corre la sang dels innocents, que hauria de recaure sobre les consciències dels nostres governants.  

El Sàhara Occidental va ser una de les províncies espanyoles. Una província que vam regalar al nostre "germà" marroquí (així l'anomena, entre d'altres, el Rei d'Espanya). Un germà que no dubta a massacrar un poble que no els pertany, perquè els pobles no són de ningú, val a dir.  

Els saharauís no són marroquins, tampoc espanyols, i el que volen des de fa anys es regir el seu propi destí. I Espanya hauria pogut fer molt per aplanar aquest camí.  

Espanya, en una de les decisions més vergonyoses de la seva història va "regalar" el territori amb tot el que hi havia dins, al seu "germà" marroquí. Des d'aquell moment, els sahrauís van reivindicar el dret a la seva autodeterminació. Però ni les resolucions de l'ONU exigint un referèndum d'autodeterminació, ni els milers i milers de suports rebuts de tot arreu del món en favor de la seva justa causa, han fet arronsar el nas al rei del Marroc. I tot i que formalment allò és una monarquia parlamentaria, a ningú se li escapa que més aviat estem davant d'una cort de tipus feudal, on els rei exerceix d'amo i senyor de terres i persones.  

Ara, aquest covard atac, mortal i genocida, de les forces repressores del Marroc contra gent indefensa, que l'únic que reclama és el dret a decidir, no és condemnat pel govern espanyol. El govern Zapatero en plena decadència moral i política no té el coratge per defensar els més febles. Ell, Zapatero, que s'autoproclama socialista, no és res més que un bufó, un governant empetitit per la seva pròpia mediocritat, que s'excusa davant aquests fets amb el pobre i delirant argument de que es tracta d'un "assumpte bilateral".  

Però sap una cosa, senyor Zapatero, no és aquest un "assumpte", sinó una neteja ètnica, la que porta a terme el govern del Marroc. Han assassinat a nens, homes i dones indefensos, els han humiliat, han assaltat els seus habitatges, i a més han mort, al menys, un ciutadà espanyol. A què espera, doncs?  

Senyor Zapatero, si li queda una mica de dignitat, digui alt i clar al govern marroquí que Espanya condemna la actuació d'aquell govern. Insti a la Unió Europea a pronunciar-se, condemnant, aquests fets. Exigeixi al govern marroquí que compleixi amb les resolucions de l'ONU que obliguen a fer un referèndum per l'autodeterminació, i no deixi passar l'ocasió per recuperar aquell esperit pacifista que el va fer, en arribar al poder, sortir-se de la injusta, il·legal i criminal guerra de l'Iraq. Potser així, encara li podrem perdonar tots els seus desordres.

Acte central

2010-11-15T14:10:00.001+01:00

Avui tenim l'acte central de campanya de la comarca. Ho fem a Mataró. Ve en Joan Herrera i en Jordi Miralles. També els diputats Salvador Milà i en Llorenç Artigues. I com a convidat en Cayo Lara, Coordinador General de Izquierda Unida. Espero que s'ompli el local del Casal de l'Aliança.

Pinta gris, en general, per les forces de l'esquerra. I jo em pregunto, tan malament ho hem fet? o som víctimes de la situació?

Vagi com vagi, em temo molt que la ciutadania ens donarà l'esquena majoritàriament. Es preveu una abstenció històrica.

Què hem de fer doncs? arronsar-nos?, quedar-nos a casa? fer com si la cosa no anés amb nosaltres?

La democràcia, en aquests pais, ens ha costat sang, suors i llàgrimes, moltes llàgrimes, i l'hem de defensar. La millor manera de fer-ho és exercint el dret a vot. Jo sempre he votat, i la meva familia, també. I tot i que, de vegades, m'han vingut ganes d'engegar-lo tot a dides, al final he recordat a aquells i aquelles que van lluitar contra una dictadura i no van poder veure el seu somni realitzat. La democràcia no és un regal, ens l'hem guanyat a pols, nosaltres i els nostres avantpassats recents. No la podem despreciar d'aquesta manera.

Entenc que hi hagi molta gent decebuda, i segurament tenen raons més que suficients per no anar a votar, però no deixem que altres decideixin per nosaltres.

El país es construeix des de les institucions, i nosaltres les hem de defensar. Fem-ho de la millor manera que ho podem fer, anant a votar. L'avantatge és que cada quatre anys podem decidir qui volem que ens governi. Això no té preu, malgrat alguns polítics maldestres. Ah, i no tot som iguals. Encara hi han diferències.

Campanya electoral

2010-11-14T14:10:00.000+01:00

Voleu dir que tota la parafernalia que es fa servir durant aquests dies podrà convèncer algú perquè voti un determinat partit? Jo ho dubto.

Em penso que no serveix per res i llençem diners i recursos.

A ICV-EUIA fem una campanya de baix cost, i ens ho fem tot nosaltres, menys els cartells és clar.

Aquesta tarda, per exemple, sortirem a penjar plafons a la Riera de Mataró.

M'agradaria que un futur no gaire llunyà s'eliminés tota aquesta propaganda. Els partits han d'haver fet els deures durant els quatre anys de legislatura. En tot cas, al final i a manera de balanç, amb uns bons espais televisius, generosos en el temps, en que cadascú es pogués estendre en les seves explicacions, hi hauria més que suficient. Serien espais gratuits i els ciutadans segur que ho agrairien.

No sé, és una reflexió de diumenge. Potser no gaire encertada.

M'en vaig a dinar. Que us aprofiti.

Habemus PAPA

2010-11-07T21:32:00.010+01:00

La setmana que ja s’acaba ha donat molt de joc. Per exemple, dimecres es va inaugurar el Tecnocampus. La ministra de Ciència i Tecnologia va inaugurar aquest centre de tecnologia i universitari que ens ha de donar un nou impuls a la ciutat. Esperem que la innovació, la recerca tecnològica i la formació esdevinguin motors de creixement econòmic per la nostra ciutat, molt castigada per l'atur.

A l’endemà, ha tocat viatjar de nou a Madrid. Quarta reunió de la Mesa de Negociació del SIP. Hem avançat lleugerament. La Patronal mourà peça. Ens presentarà una contraoferta pel tema de les prejubilacions, principal assumpte per ells.

No és gens fàcil avançar, i el temps se'ls esgota. Ho volen tenir més o menys a punt per començament d'any. Ja veurem. Jo no tinc tanta pressa, prefereixo anar piano, piano. El futur de prop de 25.000 persones està en joc, no s'ha de córrer, doncs.

Més coses.

Dissabte, vam instal·lar la nostra carpa al barri de Cerdanyola. Allà vam compartir amb el veïnat el nostre projecte polític. La gent està molt cabrejada amb els socialistes. Vam recollir aquesta impressió desprès de parlar amb molta gent. Se'ns van acostar i vam percebre moltes ganes de què enlairéssim el nostre projecte. Molta gent receptiva. Haurem de treballar-nos molt més aquest barri, un indret una mica abandonat per tothom. Sobretot, per l'esquerra.

Objectiu prioritari, doncs, recuperar la nostra veu a Cerdanyola. Hi tornarem.

Ara escric això mentre els núvols fan acte de presència al cel sempre trist de la tardor. El Papa està a punt d'entrar a la Basílica de la Sagrada Família (bé, ho serà quan la beneeixi).

No vull ofendre a ningú, però jo, al Papa, no l'espero. Sé que hi ha un munt de gent senzilla treballant de valent pels altres dins l’Esglèsia católica, i els respecto molt, però la jerarquia de l'Esglèsia fa temps que va donar l'esquena al poble. Aquests fastos, aquest seguici de ben alimentats i enjoiats cardenals i bisbes que adulen un Papa ultraconservador, amb una Església fora de la realitat, no m'inspiren més que rebuig.

Però ja s'ho faran.

El que no vull, el que no puc acceptar, el que considero inadmissible es que la jerarquia de l'Esglèsia vulgui dirigir la meva vida. I ho fa quan posen en qüestió i intenten boicotejar allò que democràticament decideix el meu Parlament. Què sabran ells de democràcia! Si no els agraden el matrimonis homosexuals, o l'avortament o l'escola pública laica, que s'aguantin. A mi tampoc m'agraden ells i no els prohibiré pas. Així que, si us plau, els sermons pels seus, les consignes pels seus, les exigències pels seus. Deixin-nos en pau.

Aleia iacta est

2010-10-27T21:28:00.007+02:00

Ahir es van celebrar eleccions sindicals a la meva empresa. A Madrid es votava un Comitè de 5 delegats. El resultat va ser de 4 a 1 a favor de Comissions Oberes. Un resultat que hem repetit de les darreres eleccions sindicals.

Desprès d'anys en que no teniem ni un sola persona afil·liada, finalment hem aconsseguit, no només guanyar totes les eleccions sindicals en què ens hem presentat, sinò que, actualment, el nostre nivell d'afl·liació és de més d'un 40%.

Com a Secretari General de la Secció Sindical de Comissions Obreres em sento molt satisfet. Més si tenim en compte les dificultats per les que atravessem els sindicats. Atacats per uns, menystinguts per altres, que la confiança que despositen en el teu projecte els teus companys i companyes sigui tan gran, demostra que si es treballa bé, la gent respon.

No hi ha cap més secret en aquestes aclaparadores victòries que el treball, l'esforç continuat, la seriosistat i rigorositat, i el fet de que els teus companys i companyes et vegin proper i accesible.

Si treballes de valent, sempre, sempre, s'obtenen resultats. No hi ha, per tant, cap meta inassumible, però si molt d'esforç per arribar a assolir els objectius importants. Cada dia, però, ens hem de plantejar reptes, i cada dia hem de fer l'esforç d'assolir-los. No cal que siguin, al principi, grans empreses, però hem de ser constants en l'esforç, i mica en mica elevar el nostre sostre d'exigències. Així podem arribar a aconsseguir superar qualsevol meta.

Però també és important comptar amg gent que et recolzi, gent que aposti per tu i pel teu projecte. És molt important l'equip.

Sense solució de continuitat, el 24 de novembre s’hi celebraranan les eleccions sindicals de Catalunya, i avui he convocat a tots els candidats i candidates que es presenten per la provincia de Barcelona. Entre d’altres coses, els he encoratjat a participar activament en la consecusió del nostre objectiu: guanyar les eleccions. Els he parlat de la seva importància, siguin o no candidats amb possibilitats de sortir. Els he dit que sense ells no ho aconsseguirem. Els he demanat que creguin cegament en què és possible i està en les seves mans, guanyar les eleccions. En definitiva, que confiin en les seves forces. Però per fer-ho, s’han de dedicar, han de “perseguir” als electors, i per convencel’s els he donat arguments. Un argumentari escrit com a eina que reforci el seu esforç.

Les cartes, doncs, estan tirades, ara només falta que els jugadors confiin en que la seva mà és la millor i elevar l’aposta. Segur que si així ho fan, guanyaran, guanyarem la partida.

ALEA IACTA EST.

Presentació llibre Joan Herrera

2010-10-17T10:05:00.001+02:00

En Joan Herrera va presentar el seu llibre, Economia i ecologia el passat divendres a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. Jo li vaig fer l'entradeta de presentació i la Judith Vives, directora de la revista local Cap Gròs li va fer una entrevista.

A continuació us deixo la meva presentació:

PRESENTACIÓ

No parlaré d’en Joan Herrera com amic perquè fins ara la nostra coneixença ve del lligam polític, i no pas per haver compartit experiències personals. Però això no ha de ser obstacle per parlar d’ell.

M’explico.

En Joan Herrera, us ho confesso, sempre m’ha caigut bé, però des de la distància. No m’havia apropat prou, i així s’entén que les seves propostes, reflexions i opinions em passessin una mica desapercebudes. Espero que aquesta confessió no em passi factura.

Haig de dir, però, que una cosa sí que en cridà l’atenció des de l’inici. I és que digués el que digués, jo sempre tenia la sensació que allò que deia s’ho creia. I això en un polític, malauradament, no sol ser molt habitual.

A mesura que anava avançant ell, en la seva carrera política, i s’anava enfortint en la lluita cos a cos allà a Madrid, no només reforçava les seves idees amb propostes, sinó que reforça la seva personalitat amb un element que, definitivament, em va fer girar els ulls i tots els meus sentits cap aquest noi espigolat que va créixer a Barcelona, entre el barri de Porta a Nou Barris i el barri de Diagonal Mar.

En Joan segragava per tots el seu porós cos, una substància, aquesta sí, de la que emmalateixen pràcticament tots els polítics de l’arc parlamentari estatal i autonòmic. Estic parlant de la substància anomenada credibilitat.

En Joan és creïble. I això sí que m’agrada. Li dona una força considerable. Crec, sincerament, que qualsevol persona que l’escolti i el vegi actuant (no en sentit teatral) sinó com a conseqüència dels seus actes públics, estigui o no d’acord amb les idees que ens planteja, si és sincer i deixa de banda els seu credo polític, se n’adonarà d’això que explico.

El seu llibre va d’això també. Traspua credibilitat per les seves costures. Tot és creïble, i el que és més important realitzable. Fa un exercici de contenció, no llença les campanes al vol, ens situa a peu de carrer, per anunciar-nos, ja al final del seu llibre que per dur a terme les seves propostes necessitem més gent que aposti per un canvi de paradigma cap un acord social i ecològic. En un acte d’humilitat reconeix que ell no pot fer-ho tot sol, ni tant sols el seu partit, ni la coalició, sinó que necessita de la participació de tots aquells i aquelles que pensin que necessiten un canvi en profunditat de les regles del joc.

En un país, en un món ple de gent que opina, en Joan Herrera ens dona raons, idees, ideals i no consignes. I reconeix que, malgrat una gran part de la societat no pensa com ell, (de moment), té el convenciment que moltes de les apostes que conté el llibre, per una societat més justa, més equitativa, amb més medi ambient són opcions de futur que necessiten de persones agosarades.

Reivindica, finalment, la política com a eina imprescindible per tirar endavant el canvi, “ara que hem d’afrontar reptes tan grans com el canvi climàtic, ara més que mai, diu, hem de fer política. I hem de fer que sigui la societat qui governi l’economia i no al revés.

Completament d’acord amb tu, ara sí, amic Joan.

Reflexió i rectificació

2010-10-15T18:05:00.001+02:00

Ja han passat uns quants dies des què vaig escriure el darrer post al meu blog. Han passat moltes coses, d’ençà. Entre elles, una vaga general. Una vaga de la que tothom ha parlat, massa potser, però que no per això he de deixar de comentar-la.

Jo, que vaig estar tota la nit i l’endemà fent de piquet informatiu, vaig poder copsar, si més no a Mataró, l’ambient i l’abast de la vaga.

Aquells que afirmen que la Vaga General va ser un fracàs els hi diria que una Vaga General mai és un fracàs. En tot cas, el fracàs esdevé per veure’ns obligat els sindicats a convocar-la. El fracàs és el diàleg social, i tots els intervinents tenen la seva quota de responsabilitat. Però no tots els actors tenen la mateixa “culpa”. El Govern és qui més responsabilitat té, en aquest cas, i la seva reforma laboral a cop de decret amb el vist-i-plau de CIU no ens ha deixat més camí que plantejar l’aturada general.

Aquells que parlin, però, d’èxit, també erren. Aquesta no va ser igual de contundent que la vaga de 2002, però deu n’hi do. I dic això, conscient que algú dels meus pot pensar que jugo a favor del contrari, i no és així.

A l’endemà de la vaga, certs líders sindicals parlaven d’un seguiment entre un 70 i un 80%, i això no és pas cert. I la gent ho sap, ho ha percebut, i no se’ls pot enganyar d’aquesta manera tan barroera. Però, malgrat tot, aquesta vaga no va ser un fracàs, i sí un èxit amb matisos.

Va ser un èxit tenint en compte tots els factor que jugaven en contra. Desafecció general, resignació, empipament del personal contra els sindicats per no haver actuat abans, por a perdre realment la feina (van ser molts i moltes els que van ser pressionats per no fer vaga), i la indigna campanya de desprestigi i calumnies que certs mitjans de comunicació havien engegat des de feia setmanes contra els sindicats i els sindicalistes. Els sindicats contra els elements, i deu n’hi do quins elements.

En aquest context, podem afirmar que la Vaga General va ser un èxit. Però no val recrear-se. Bàsicament, perquè les coses continuen igual, i no li faríem cap bé a ningú si ens infléssim com globus per l’èxit (amb matisos) de la convocatòria de vaga.

Per què als sindicats, el poble, també ens ha enviat un avís. Ens ha dit que, tot i empipat, nosaltres no hem estat a l’alçada, que ens han faltat reflexes i més contundència des de l’inici. I potser no els hi falta raó.

Sense esquinçar-nos els vestits, bo serà que reflexionem profundament sobre els nous temps. Sobre el què està passant a la nostra societat i com combatre aquesta desafecció (perillosa) que ens castiga. Només així, amb serenor però decidits a redreçar el rumb,podrem aconseguir, de nou l’afecció, el suport de tota la ciutadania. Ens hi juguem molt i ens necessitem mútuament. Som-hi.

A la caça del sindicalista

2010-09-28T09:02:00.007+02:00

Ahir, a Espejo Público, un programa d’Antena 3, sortia en Miguel Ángel Rodríguez, ara membre de la FAES, i en temps d’Aznar portaveu del seu Govern.

Tertulià de la COPE, aquest personatge no deixa indiferent ningú. Les seves declaracions, sovint pures difamacions, traspuen un odi visceral contra tot allò que soni a roig i/o català, principalment.

Ahir, com deia, es va despenjar amb aquestes afirmacions, referint-se a la Vaga General, i en concret als sindicalistes: “La gente no está con los sindicalistas liberados. Y esos tipos, como se atrevan el miércoles a cortar una carretera, la gente se baja del coche y les corre a gorrazos(...) Como se les ocurra cortar el metro, la gente va a ir a por ellos, que lo sepan. Que lo sepan”

Y ahir, precisament, mentre repartíem propaganda explicativa de la vaga, un senyor se’m va encarar i va titllar la vaga d’irresponsable, als sindicats de no fer res i als sindicalistes alliberats de vividors. Ja s’ha obert la caça del sindicalista.

Des de fa dies observo amb preocupació una campanya de desprestigi dels sindicats i dels sindicalistes que obre les portes a la desafecció total envers aquests agents socials imprescindibles en democràcia. I jo, que no sóc gens corporativista i que reconec que els sindicats han perdut una mica el nord, i que necessiten (igual que certs partits polítics) recuperar el pols a la societat, tornant a les seves arrels (més contundència a l’hora de negociar, menys aparell, més trepitjar carrers i fàbriques), no puc deixar de passar l’atac a un dels pilars del nostre sistema democràtic.

Que ningú no s’enganyi ni es deixi enganyar, no estarem millor sense sindicats, com no estarem millor amb aquesta reforma laboral. La patronal, certs mitjans de comunicació molt poderosos, la dreta i, malauradament el Partit Socialista, estan contribuint l’un amb la seva política de retallada de drets, els altres amb afirmacions difamatòries contra els sindicalistes, a crear un clima de recel (fins i tot de rancúnia) contra tot allò que soni a progressista i d’esquerres, i contra aquells i aquelles que recolzem la Vaga General.

Si aconsegueixen fer-vos creure que els sindicats són la causa dels mals del nostre país, si us quedeu orfes d’institucions cabdals en la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores (malgrat, torno a repetir, les seves mancances), res no els aturarà en el seu gran objectiu, que no és un altre que desmuntar l’estat del benestar que tant esforç ens ha costat aixecar.

Només per això, tothom hauria de fer vaga. No els hi podem deixar franc el camí. Ens han de trobar al mig, obstaculitzant els seus plans, ben plantats, independentment de les nostres filies i fòbies vers els sindicats, recolzant-los, perquè l’atac és cert, greu i de llarg i profund recorregut, contra tots els treballadors i treballadores del nostre país, però també contra els pensionistes presents i futurs.

Que no siguin els nostres fills, o els nostres nets qui, des d’un futur no gaire llunyà ens demanin explicacions sobre el perquè de les seves precàries condicions laborals. Que no ens hagin de retreure que en un temps passat no vam fer res per defensar els nostres drets, conquerits gràcies, entre d’altres, a l’esforç de molts sindicalistes.

L'independentisme com a forma de tribalisme

2010-09-27T13:52:00.000+02:00

Interessant i polèmic article d'un militant d'ICV.
El trobareu a http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/6721
Políticament incorrecte, o toca de ple en el quid de la qüestió?
Al final, no podrem discrepar sense de acusats de qualsevol cosa?

Empresaris sota sospita

2010-09-27T13:40:00.004+02:00

Per quan una reforma empresarial? Perquè sembla evident que als empresaris d’aquest país també els caldria una en profunditat.

Així, potser, al capdavant de la màxima representació de la patronal (CEOE), en comptes d’estar presidida per un senyor que ha estat corresponsable de la fallida de la seva aerolínia (Air Comet), i que ha arruïnat les seves empreses per la seva mala gestió i té oberts diversos procediments judicials, potser deia, si es reformen els empresaris, al capdavant de la CEOE podria asseure’s un empresari exemplar.

Aquesta transformació podria acabar amb un empresari tipus que no té ni formació adequada, ni és ètic, ni té en consideració el millor actiu de la seva empresa: el capital humà.

Si es produïssin aquest canvis, potser els treballadors de Pavellons Viada, per exemple, no haurien suportat els darrers mesos un patró sense escrúpols que no ha dubtat en desfer-se dels seus experimentats, lleials i molt preparats empleats per altres treballadors, la majoria dels quals treballen sense contracte (segons ens diuen els treballadors despatxats), i cobrant sous molt inferiors.

Potser aquests treballadors lleials, que ara se senten estafats i humil·liats, haurien pogut salvar-se de la pèrdua del seu lloc de treball, si el seu “amo” hagués estat a l’alçada de l’empresari model que necessitem en aquest país. Però no, aquest empresari ha tirat pel dret, i ni experiència, ni lleialtat, ni històries, els ha donat un permís retribuït (que no ha liquidat en cap cas) i els envià a casa, mentre muntava una empresa amb un altre nom dins el mateix local per continuar amb la mateixa activitat que duia a terme amb els treballadors de sempre.

Potser, la reforma empresarial, tan necessària, ens portaria empresaris compromesos amb els seus treballadors i treballadores, sobretot en moments de crisi.

Però, per desgracia, això de moment, no passarà. Per contra, i gracies a un govern mal anomenat d’esquerres (amb la complicitat dels de sempre), ha aprovat per decret una reforma laboral contra els treballadors, que farà créixer com l’escuma aquest empresari tipus, que tan mal li fa a la classe treballadora però també al seu país.

Centre de menors a debat

2010-09-12T11:31:00.003+02:00

El PP va portar al ple de l'Ajuntament de Mataró una "pregunta" sobre la instal·lació d'un centre de menors al barri de Pla d'en Boet. Dies enrere el senyor Mojedano (líder del PP a Mataró) va fer d'enllaç dels veïns i va entregar una nota de premsa en la que es podia llegir el següent: "Bon dia, a petició del veïns de Pla d'en Boet, amb qui hem mantingut una reunió aquesta mateixa setmana, us fem arribar aquesta nota de premsa. La seva petició és que aquest comunicat tingui la major difusió possible. Moltes gràcies"- Una nota de premsa ofensiva i plena d’incerteses, desqualificacions i calumnies, tot s’ha de dir.

Abans, però, el senyor Mojedano va demanar, a través dels mitjans de comunicació, que en aquell lloc, de produir-se l'obertura del centre i preveient el que podria passar, donada la conflictivitat d'aquest menors, (segons ell), s’instal·lèsin càmeres de seguretat al barri, més vigilància policial i un dispositiu d'actuació immediata dels mossos d'esquadra que haurien d'intervenir de manera ràpida quan aquests menors provoquessin qualsevol tipus d'incident. A tot això es va unir la Falange Española de la Jons, que va anar distribuint un pamflet entre els veïns dels barri. En aquest pamflet es qualificava "de autèntica bomba de relojería para la convivencia y la paz social en un barrio que ya tiene suficientes problemas de este tipo”, l’obertura del centre. Hi han més perles dins del pamflet, però em nego a donar-li més publicitat.

Segurament, sense voler-ho, el PP s’ha alineat en aquest cas amb les tesis d’un grup polític d’extrema dreta, cosa que no li fa cap bé.

I el que resulta més esfereïdor de tot plegat, a banda de les actituds intolerants de tots aquests actors, és que aquest centre no és un centre de menors delinqüents ( i encara que ho fos, òbviament tenen tot el dret a ser tractats amb respecte i com a persones), no és, dic, un centre de persones “conflictives”. Son, en la seva majoria, nens i nenes que provenen de famílies desestructurades. Son nens i nenes de 4 a 14 anys que necessiten caliu humà, no comportaments de rebuig i incomprensió. És, doncs, necessari actuar amb una mica més de prudència. Que no ha facin un grupet reduït de veïns, fàcilment manipulables, em pot semblar més o menys “normal”, però què un partit polític de la categoria i el pes del PP caigui en la trampa, em sembla poc edificant. Si el senyor Mojedano acusava de falta d’informació i poca transparència l’Ajuntament per no haver informat als veïns amb antelació, tampoc sembla molt acurada la seva reacció sense haver-se informat abastament sobre el tipus de centre que es volia instal·lar en el barri, sobre quina és la trajectòria dels seus encarregats, abans d’esvalotar tothom amb les seves intervencions.

Avui, he conegut la noticia http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/20100912/els-nens-rebutjats-mataro-demanen-comprensio-als-veins/475496.shtmlque un grup d’aquest menors ha adreçat una carta pública a través de la premsa nacional, lamentant aquestes actituds i comportaments, i reclamant un tracte just. Una carta que m’ha colpit.

Tots som humans, i tots i totes tenim dret a equivocar-nos, però en aquells i aquelles que, per la seva capacitat d’incidir en la societat tenen una major responsabilitat, a ells i elles els hem d’exigir un comportament més escrupolós a l’hora d’endinsar-se en terrenys fangosos.

Crec que una acte de reflexió i una disculpa posterior per la seva actuació no estarien de més entre alguns d’aquests actors que han protagonitzat un dels episodis més tristos dels darrers anys a la nostra ciutat.

Discurs 11 de setembre

2010-09-11T20:40:00.003+02:00

Un altre 11 de setembre, ens reunim entorn aquest monument, i arreu del país, per a fer-nos sentir com a poble. Un exercici de reafirmació democràtica i cívica que ens ajuda a mantenir vives les arrels d’un poble, el nostre, que durant el darrer any ha expressat de manera clara i contundent que vol ser protagonista del seu destí.

Els catalans i les catalanes varem sortir decididament al carrer el passat 10 de Juliol, per exigir que es respectés la decisió sobirana del poble de Catalunya, expressada en l’acord del seu Parlament i, posteriorment, d’un referèndum popular. Tots plegats varem deixar clar, amb una única veu, que som una nació, que nosaltres som els amos del nostre futur, i que ningú té, ni tindrà mai, la potestat de decidir en el nostre nom.

A ICV-EUiA treballem pensant que encara no està tot perdut. Que encara ens queda una oportunitat de reformar l’Estat Espanyol trobant aliances més enllà de la franja. Per això treballem amb un full de ruta que comença amb la reforma de la Constitució, una proposta que ja s’ha convertit en inajornable. És així de simple, si l’Estatut no hi cap a la Constitució, vol dir que Catalunya no hi cap a la Constitució. Caldrà doncs, fer una nova Carta Magna més oberta en la que hi capiguem tots i totes.

Cal que tinguem, obertament, el dret a decidir el nostre grau d’autogovern i sobirania com a poble. Cal que puguem escollir, en un referèndum, autonomia, federalisme o independència. Així és com es construeix el país. Fent participar la gent en les decisions, però també acceptant totes les opcions possibles.

Al mateix temps, Catalunya segueix immersa en una de les pitjors crisis econòmiques de les darreres dècades, i recentment, el Govern espanyol, ha pres mesures suposadament pal·liatives, que repercutiran negativament entre les capes més vulnerables de la nostra societat.

Paguen, doncs, aquells i aquelles víctimes del desastre que altres han provocat, mentre els grans banquers i els especuladors, grans causants d’aquesta enorme crisi se’n surten amb ajudes públiques els primers i amb enormes beneficis fruit dels seus tripijocs, els segons.

Els catalans i les catalanes també patirem els efectes de la reforma laboral impulsada per l’executiu espanyol i aprovada al Parlament. Aquesta agressió contra els treballadors i treballadores no es quedarà sense resposta, i així, també, farem sentir la nostra veu, en la defensa dels drets socials de la gent d’aquest país.

I ho farem, com no podria ser d’una altra manera, el 29 de setembre afegint-nos a la Vaga General convocada pels sindicats.

I no voldria acabar sense retre un petit homenatge a algú que també va defensar sempre la causa dels més febles i la sobirania que com a poble, va dir, devem preservar i enaltir.

Un dia com el d’avui de fa 37 anys, moria en Salvador Allende, un home del poble.

Visca Catalunya!

Una reforma laboral regressiva i socialment injusta

2010-07-30T11:10:00.001+02:00

La protesta massiva contra la sentència del Tribunal Constitucional encara ressona entre els mitjans de comunicació i tertúlies arrel del país. Un ressò que ha apaivagat el soroll eixordador d’una reforma laboral que amenaça amb una pèrdua de drets i beneficis socials a una àmplia capa de la nostra societat.

Sense menystenir les conseqüències que poden derivar-se de la sentència del TC, bo seria no oblidar què s’amaga darrera aquesta reforma laboral.

Una reforma laboral regressiva i socialment injusta que farà augmentar la temporalitat en la contractació (la més alta ja en la UE 15), que farà més fàcil a l’empresari l’acomiadament al temps que incrementarà el poder dels mateixos en detriment de la negociació col•lectiva.

Estem, doncs, davant una agressió sense precedents contra els drets socials i laborals dels treballadors i treballadores d’aquest país.

Amb aquesta reforma, i amb el Pla d’Ajustament que inclou congelar les pensions, limitar el dret a la jubilació parcial, rebaixar el sou dels empleats públics, suprimir la retroactivitat en matèria de dependència o la reducció de la inversió pública, una part molt important de la nostra societat retrocedirà en drets ben bé un parell de dècades.

Malgrat la importància (negativa) de totes aquestes mesures, malgrat la pèrdua de drets i beneficis socials que això comporta, sembla que a ningú li importa. Bé, a ningú no, importa als sindicats i a alguns partits polítics (entre ells la coalició ICV-EUIA) i algunes associacions que han convocat i s’afegiran a la convocatòria de vaga general prevista pel proper 29 de setembre.

Pel que fa a la resta, sembla que la resignació en aquest punt s’ha fet forta i ja no creuen que es pugui capgirar la situació. Greu error.

A més, certs mitjans i actors d’aquesta tragèdia que és la nostra economia nacional, es dediquen a assenyalar els perjudicis que dita vaga pot ocasionar al país. És hora d’ajustar-nos el cinturó –ens diuen. Però cap d’aquests posa el crit en el cel pels mil•lions i mil•lions d’euros que el govern de la nació (espanyola) aportarà a les caixes per a salvar-les de les seves males pràctiques.

Tots aquests ens retreuen (a les classes treballadores) ser els culpables del “despilfarro” d’aquests darrers anys, però res no diuen de la bogeria immobiliària (que ens ha portat a la ruïna), que ha fet d’aquest país una obra en construcció continua, per pura especulació. I sembla que aquests postulats acaben per tenir parròquia, així es podria entendre la resignació que regna entre les classes treballadores que no veuen possible un canvi de rumb. Greu error, un altre cop.

Potser, però només potser, la vaga general no faci variar el rumb d’aquest govern, però no és menys cert que el que no podem fer és quedar-nos de braços plegats davant tanta agressió. No només vivim de l’Estatut, i jo demanaria que amb la mateixa raó, força i convicció que hem sortit al carrer per a defensar els nostres drets, la nostra dignitat, sortíssim i ens afegíssim a la vaga general el 29 de setembre.

No tot està perdut. Les batalles es guanyen o es perden, però és imprescindible presentar-se a elles.

Massa temps, massa coses

2010-07-18T11:59:00.000+02:00

Van passant els dies i no trobo la manera de posar-me, ni que sigui un moment, a relatar el què m'està passant. A la meva tasca com a líder d'aquest projecte polític tinc que afegir el meu lideratge en la negociació del SIP, aquesta mena de fusió freda en la que ens hem encabit junt amb altres sis entitats d'estalvi. Tot un repte. I em falten hores i no tinc temps més que per anar visitant llocs i persones i entitats i associacions i assistint a tota mena d'actes i pràcticament no em queden hores per llegir i estudiar tots els documents que vaig acumulant. Molt menys per dedicar-hi uns minuts al meu blog.

Avui, però, diumenge calorós de juliol, he volgut aparèixer una estoneta per deixar constància, si més no, de què segueixo viu, amb la mateixa il·lusió o més que quan vaig començar aquest camí, i que per voluntat i ganes no quedarà.

Sóc perfeccionista, i m'agrada tenir-ho tot sota control, cosa que ara no passa, i això em genera certa frustració, però me'n sortiré. Mica en mica s'omple la pica, diuen.

També és cert que aquest blog m'ha donat una sèrie de problemes tècnics i que per aquests motiu tampoc he pogut ser-hi amb la assiduïtat que hagués volgut.

Ara mateix estava posant papers per ordre. Repassant temes, arxivant documents, prenen notes per a futurs articles... fent neteja. I escoltant òpera, que em relaxa molt.

Divendres vinent començo vacances. Espero carregar bé les piles, doncs m'espera una tornada "calenta" (inici negociació SIP, eleccions autonòmiques, etc.) Dijous, però, abans de marxar tinc eleccions sindicals a Madrid. Espero que CCOO a qui represento pugui obtenir una victòria ampla, segur que m'animarà molt.

I ara, a penjar aquest article, a veure si tinc sort i no s'espatlla l'artilugi.

Dia a dia

2010-05-18T10:57:00.000+02:00

Des que vaig començar la meva cursa com a candidat a les municipals el temps s’estreny. Cada dia noto com el temps s’escurça, els dies ja no semblen tenir 24 hores. Les setmanes tampoc semblen de set dies. Tot es comprimeix. El meu cor, també.

Doncs vigila, -em diu una veu amiga- perquè això no ha fet més que començar. Esbufego. Bé, no passa res –em dic- hem de continuar endavant. Però m’agradaria tenir més temps, no per descansar, sinó per posar ordre en tantes coses que m’estan passant. Totes bones, he de dir, totes emocionants, afirmo. De totes n’aprenc, però a la velocitat de la llum. Tempus fugit.

Sembla lògic que pensi si estaré a l’alçada. Dedicar-se al servei públic és molt engrescador però també molt sacrificat. Alguns pensen que no, que ser polític (en aquest cas local) és poc menys que una “bicoca”. No és cert. I no ho és perquè aquí al menys, pel que estic veient, tots i totes s’hi dediquen de valent.

Sort que tinc darrera un bon equip, i sort que tinc cada vegada més il•lusió i ganes de fer-ho bé.

Zapatero ha perdut el nord

2010-05-12T19:54:00.000+02:00

Assisteixo indignat a la, no sé com qualificar-la, canallada, traïció al poble, o haig de ser políticament correcte i simplement dir injustes mesures que ha presentat avui al Parlamento Español el President Zapatero per pal·liar els efectes de la crisi?

Perquè és evident que, pel cap baix, aquestes mesures anticrisi que ataquen l'estat del benestar i per tant les classes populars (pensionistes, funcionaris), són lesives pels interessos dels més febles.

Fa temps vaig crear al facebook un grup que demanava que el PSOE renunciés a les sigles Socialista i Obrer. Sembla obvi que no cal explicar el perquè.

També estic trist, perquè la gent pensarà que no ens diferenciem les esquerres de les dretes, i això no és veritat. Avui en Joan Herrera en una intervenció plena d'encert, sòlida i justa ha criticat amb duresa les mesures anticrisi de Zapatero. L'ha acusat d'arronsar-se davant els poderosos, castigant als més febles.

I l'advertit que, malgrat ser un partit modest, s'enfrontaran a ell amb tota la seva força.

Però no només "l'ha amenaçat" sinó que li ha donat arguments per fer una altra política, la de la justícia fiscal, amb una fiscalitat progressiva i verda que castigui els que més tenen i afavoreixi als que creïn ocupació des de la inversió "verda".

Ara ens tocarà sortir al carrer (què menys) per protestar, però em temo que alea iacta est i que ens tocarà patir encara més les conseqüències d'una crisi que té clars i reconeixibles culpables, que a hores d’ara se’n deuen estar fent un fart de riure, veient com facin el que facin, els governs .siguin de dretes o d'esquerres sempre, sempre, sempre, els hi acaben donant un cop de mà.

Veni, vidi, bicing!

2010-05-11T20:14:00.001+02:00

Les cèlebres paraules de Juli Cèsar al 47 AC, veni, vidi, vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer) pronunciades davant el senat de Roma desprès de la seva victòria a la batalla de Zela, posàven de manifest la confiança amb que Juli Cèsar va afrontar aquella batalla i la seguretat del seu triomf, producte no tant de la seva arrogància sinó del convenciment de les seves possibilitats donat els seus coneixements militars així com de la vàlua del seu exèrcit.

Paraules que també ens servirien per exemplificar el que ha estat la posada en marxa del bicing a la nostra veïna Barcelona.

Com va passar amb els patricis que no “confiaven” en el César i les seves virtuts, de la mateixa manera alguns tampoc “veien” el triomf d’aquest sistema.

L’escepticisme amb que aquesta proposta va ser rebuda per part d’algunes persones a la ciutat, no ho podem considerar una capgrossada mataronina. Si ens remuntem al 2007, quan es va posar en marxa el bicing, els responsables es van veure desbordats. Ni les previsions més optimistes esperaven aquest nivell d’acceptació per part dels usuaris.

Hem de recordar que abans de posar-se en marxa a Barcelona la Generalitat, a través de l’INCAEN, va estar sondejant a varies ciutats, entre elles Mataró, per impulsar la creació d’un servei de lloguer de bicicletes.

Es va posar en marxa, doncs, al març del 2007 i en cinc mesos ja tenia 70.000 abonats. Actualment hi ha uns 190.000 i s’ha convertit en un element més de la mobilitat a la ciutat de Barcelona. Encara més important, està potenciant que moltes persones que es van abonar per provar-ho avui dia ja disposin d’una bicicleta pròpia i la utilitzin com el seu principal vehicle de transport.

Tot i tenir a prop una experiència reeixida d’ús de la bicicleta per a moure’ns per ciutat, encara ens enfrontem a moltes reticències. ICV aposta clarament per la bicicleta i venim defensant el seu ús com a una alternativa real de mobilitat que és ecològica, saludable, respectuosa i integrada a la ciutat. A més a més, cal recordar que es un mitjà de transport singularment barat i que augmenta la nostra independència energètica.

Es per això que vull convidar a tots i totes les mataronines que encara tenen dubtes sobre fer servir la bicicleta a la ciutat, que s’animin a fer-ho. Descobrirem el plaer de contribuir a que Mataró sigui menys sorollosa i amb menys fums i embussos. I a l’Ajuntament li tocarà d’intensificar les accions perquè la ciutat sigui més segura pels i per les usuàries de la bici.

Reflexionem de com serien les ciutats i pobles del nostre país sense fums, sense soroll, i destinant menys espai al cotxe perquè el torni a tenir les persones.

Veni, vidi, bicing!

Els crims del franquisme.

2010-04-25T21:02:00.002+02:00

Té tretze anys, juga a la pilota davant casa seva. És dissabte, i no té classe. La seva mare el crida pequè entri a casa i esmorzi. Avui tenen previst anar a la platja. Fa alguns mesos el seu pare va fugir, ningú sap on es troba. El seu pare era un conegut militant comunista. Una nit van venir a buscar-lo, però no el van trobar. El militars havien donat un cop d’estat a l’Argentina i van començar a fer neteja. El seu pare era un important membre del partit dels treballadors. Però, unes hores abans, algú l’havia trucat -fuig venen a per tu-li va dir una veu amiga. Es va acomiadar, entre plors, de la seva dona i del seu fill, a qui només li va demanar que cuidés la mare. Ara, el noi, està a punt d’entrar dins la casa, però no ho farà. Uns homes, un cotxe negre, unes mans enguantades li tapen la boca, tot passa en un moment. El nen es introduït dins el sedan i aquest arrenca a tota velocitat. L’únic rastre és una fort pudor a goma cremada. A la mare se li gira el cor, percep l’absència i surt d'una revolada al carrer. Ni rastre del seu fill.

Han passat molts anys, a l’Argentina s’ha acabat la dictadura, però des de fa un temps es jutge als torturadors i assassins que van fer “desaparèixer” milers de persones. Entre elles en Floreal Avellaneda, aquell noi de tretze anys que jugava a la pilota, aquell nen que mai més va saber del seu pare. El seu botxí, el general Fernando Verplaestsen, ex cap d’intel·ligència de Campo de Mayo, el centre clandestí de detenció on van desaparèixer milers d’argentins i argentines, seu avui a la banqueta dels acusats. No està sol, l’acompanya el general Reynaldo Benito Bignone, que va ser el darrer president de la dictadura militar argentina i un dels responsables de la creació del chupadero del Campo de Mayo. Mantenen ambdós una actitud xulesca, i no s’empenedeixen dels seus crims. Un d’ells encara justifica la desaparició de 8.000 persones emparant-se en què allò era una guerra. Una guerra amb soldats de tretze anys.

A Espanya també vam tenir una dictadura, però aquí a diferència de la d’Argentina qui se seu a la banqueta dels acusats és un jutge que ha volgut jutjar a aquells que van fer desaparèixer a milers d’espanyols i espanyoles. Vol fer justícia i l’acusen de prevaricar. I és que, definitivament, spain is different.

El món del revès

2010-04-20T23:03:00.001+02:00

“La justicia és un cachondeo”, la frase pronunciada fa uns anys pel llavors alcalde de Xerès, va generar “jurisprudència” popular. Així, quan algú creu que la justícia no ha respòs com cal a l’hora de dictar sentència, s’utilitza pel respectable per a expressar empipament envers la judicatura.

Però, més que parlar del “cachondeo” de la justícia, en si mateixa abstracta, jo parlaria d’aquells que tenint el poder de exercitar-la, acaben convertint-la en un objecte grotesc, de burla.

Per tant, parlaria de jutjes que, o bé no encerten a l’hora d’administrar-la comme il faut, (i per tant, resultarien incompetents), o de jutges que, senzillament, prevariquen. En el primer cas haurien de ser cessats, i en el segon cas haurien de ser jutjats i condemnats.

De jutges estranys i “sospitosos” aquests dies ens trobem a uns particularment curiosos. Em refereixo al jutge que ha decidit seure a la banqueta dels acusats a un altre jutge al qual acusa de prevaricar per voler investigar els crims del franquisme. Un jutge acusador que, en el seu temps lliure, es dedica a confraternitzar amb els “hermanos” de la Hermandad del Valle de los Caídos, que com tothom sap “enalteix les virtuts de la democràcia i condemna les dictadures militars sense distinció d’ideologia”. I per si no fora prou, tot aquest esperpento nacional l’han organitzat els “democràtics” nois i noies de la Falange Española.

Com també és d’allò més “curiosa” certa jutgessa del CGPJ que decidirà en breu la sortida de la Audiència Nacional del jutge Garzón, i que va encoratjar la investigació del cas conegut com de l’àcid bòric, relacionat amb l’atemptat del 11-M a Madrid. Una pura paranoia de la jutgessa. Per no parlar, i no barrejar la roba, d’aquest altre jutge que imposa una fiança de 3 mil•lions d’euros al expresident Matas, quelcom més que presumpte, i que aconsegueix pagar, amb l’ajut inestimable dels bancs amics, i evitar la presó. Ja se sap, qui pot pagar, mana.

Que aquells que voldrien tornar a velles dictadures, que aquells que no creuen en la democràcia, hagin trobat “còmplices” en la judicatura per a portar a la banqueta dels acusats a un jutge que sí que creu en la democràcia, que sí que vol que es faci justícia per uns crims comesos per la dictadura de Franco, és el món del revés.

Jutges “perillosos” que posen en qüestió i en perill la nostra democràcia i contra els que hem d’actuar, enfrontant-nos, amb totes les armes democràtiques al nostre abast per a què no continuïn perpetrant més bestieses.

I és que la decisió del jutge Luciano Varela, de jutjar a Baltasar Garzón pel presumpte delicte de prevaricació amb la investigació dels crims del franquisme, és una mostra d'involució democràtica d'aquest país i ens recorda a altres moments de la Història, i per això des d’ICV-EUIA l’acusem de voler silenciar els crims del franquisme sent còmplice de la desmemòria i dels sectors d'ultra-dreta d'aquest país.

79 aniversari de la II República

2010-04-14T21:21:00.001+02:00

Avui celebrem el 79 aniversari de la proclamació de la II República a Espanya.

Aristòtil ja defensava les bondats de la República, la divisió dels poders, la participació activa i la representació de totes les classes socials dins les institucions: “només som lliures entre iguals”, sentencià.

La Il•lustració, va anar una mica més enllà i va establir la autoritat de la llei per damunt de l’autoritat de l’home, exigint que els governs s’interessessin pels ciutadans als que afectés la llei.

A Espanya, la història de les nostres “Repúbliques” ha estat efímera. La I República va durant un any i escaig, la II República va aguantar des del 14 d’abril de 1931 fins el cop d’estat del 36, però tot i que efímera, la perdurabilitat del seu record encara hi es present. Actes com el d’avui en donen fe.

Vull destacar, breument, algunes fites aconseguides en aquell segon intent de democratitzar el nostre país.

• Es desplaça el control del poder. Ja no és l’oligarquia qui el detenta, sinó que aquest s’amplia a través d’altres òrgans del govern, òrgans per descomptat, democràtics.

• Es formula una nova llei electoral que va fer que es puguin votar unes Corts Constituents que van acabar amb el monopoli del poder oligàrquic.

• També es va aconseguir el reconeixement del sufragi universal així com el dret a vot de les dones.

• Es recull en la nova constitució la promesa de governs autònoms a Espanya.

• Es fa un intent profund de reforma agrària, així com un avenç significatiu per l’alfabetització i escolarització dels ciutadans i ciutadanes del país.

Unes reformes truncades pels de sempre: la oligarquia econòmica, l’Esglèsia i els militars, temorosos que el poble, finalment, aconseguís deslligar-se de les cadenes de l’opressió, de la incultura, de la religió, a les que el sotmetien secularment.

Han passat 79 anys, i la República, el seu record, ens queda molt lluny en l’espai i en el temps, sembla, fins i tot quelcom irrecuperable. Per a què?, es pregunten i molts i moltes. Té sentit, en una democràcia Constitucional com la nostra el seu retorn?. En Santiago Carrillo alertava que buscant-la (la República) corríem el perill de perdre la democràcia.

Però jo penso que la idea encara és vigent, i viva. És cert que la República ha suportat el descrèdit d’una part de la societat, la caverna mediàtica de la dreta és potent, omnipresent i molt activa contra la idea de República. S’han passat anys “culpant-la” dels mals del país, però mica en mica, es van obrint escletxes.

I és que cada any es celebren més actes públics, commemoracions, estudis, jornades i celebracions al voltant del fet republicà.

Les activitats portades a terme al voltant de la Recuperació de la Memòria Històrica també hi ha contribuït. Liderades per la nostra formació, amb determinació i fermesa, des del Govern de la Generalitat, i específicament des del Memorial Democràtic, impulsat també per ICV-EUiA, contribueixen de manera clau a la recuperació d'una història, d'uns valors, d'unes vides que no poden, de cap manera, caure en l'oblit.

Cal, però, no repetir els errors del passat, cal que les generacions del present i les del futur tinguin molt clara la veritat sobre aquesta etapa fosca del nostre país. Cal doncs que posem llum en les tenebres del franquisme per a que a la llum de la veritat ningú quedi impune. I aquí haig de fer una obligada defensa del jutge Garzón, que volent defensar les víctimes d’aquell cruel i sanguinari govern feixista del Caudillo, que durant més de 40 anys va represàliar els demòcrates, es veu injustament acusat de prevaricació, en un intent per part de la ultradreta de fer-lo callar, amb la complicitat d’un jutge involucionista i prevaricador.

Però no ho aconseguiran, no h o faran perquè encara som molts i moltes els que defensem els més febles, les víctimes, els oprimits. Som la gent d’esquerres, que atresorem els valors de la república. Persones de tota condició que dia rere dia, s’afegeixen a aquest corrent d’opinió, d’acció i ideologia recuperada. Des d’aquells que mai han abandonat les seves conviccions republicanes, fins als que, hostatges d’una transició que va sacrificar moltes coses, ara veuen l’oportunitat de reivindicar la seva viabilitat, fins els joves, que s’acosten amb curiositat però també amb il•lusió a una nova forma de aspiració política capaç de transformar la realitat quotidiana, per la seva força, per la frescor que traspuen les idees a ella inherents.

La idea de República pren cada dia més força, perquè la República esdevé un model de societat total e integradora que recull els vells, que no obsolets, anhels que defensaven els revolucionaris francesos: la idea de fraternitat, llibertat i igualtat, valors que són la nostra senyal d’identitat.

La República té sentit i és necessària com a proposta política que revitalitzi la participació activa dels ciutadans i ciutadanes, on tots i totes puguem estar representats per igual, on tothom es sotmeti a l’imperi de la llei, sense excepcions.

Una República que aprofundeixi en la radicalitat democràtica, expressada en una Democràcia Participativa que abasti tots els camps des de l’Economia, fins la Cultura, la Política, les Institucions, etc.

Necessitem aquesta radicalitat democràtica per a desempallegar-nos d’aquesta malaltia terminal que ens amenaça amb la uniformitat i el pensament líquid, això que anomenen globalització neolliberal, venuda com el paradigma de la democràcia, però que amaga al darrera el pensament únic; la victòria de la economia sobre la política, la victòria del capital sobre la ideologia.

I com que molts i moltes no volem que això sigui irreversible, com que, abans que nosaltres, alguns es van partir la cara per la República, per defensar els seus valors fins i tot amb la seva vida, com que alguns d’ells i elles encara són amb nosaltres, hem de reivindicar la seva memòria.

ICV-EUIA recull i amplia els valors d’aquella República, afegint-te de nous, perquè els nou temps així ens ho reclamen, és el temps de la defensa dels drets de la nova ciutadania, és el temps del creixement sostenible, de l’ecologia, de la solidaritat amb tots els pobles, d’una economia al servei de les persones.

Perquè el somriure que anava acompanyat d’una fervent creença que la realitat, la trist realitat d’aquell país segrestat pels intolerants, es podia transformar des de la cultura, la educació, el desenvolupament econòmic on tothom guanya, perquè ens ho creiem, i perquè és possible, per això homenatgem aquella República i els seus homes i dones, mirant enrere sense ira, també sense melangia, però amb la convicció que amb il•lusió, esforç i lluita podem fer, d’aquesta, una societat més justa, on tots els somnis d’aquells republicans i republicanes que tant ens han donat, es poden fer realitat.

Companys i companyes, amics i amigues, lluitadors i lluitadores, utòpics tots i totes, junts, podrem.

VISCA LA REPÚBLICA, VISCA CATALUNYA!

Fusions sí, fusions no

2010-03-11T10:12:00.002+01:00

Llegeixo que CIU atura el procés de fusió de UNIM (Caixes de Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona), obligant a Caixa de Girona a sortir de la mateixa, perquè no veu que cap fusió, fora de les catalanes, avanci. I diu que esperen a governar per arreglar el tema. Mal assumpte aquest. Condicionar una decisió de supervivència del sector, afrontar una reconversió que sembla inajornable, reestructurar amb criteri el sector de caixes inflat per un creixement de la seva xarxa desaforat i a l’aixopluc del creixement especulatiu immobiliari, que ha rebentat recordem-ho, aturar tot això per una decisió purament política, és d’una irresponsabilitat supina.

Tampoc surten millor a la foto els que tenen responsabilitats i poder de decisió, o sigui, govern autonòmic, govern central i Banc d’Espanya. La seva passivitat en tot aquest tema fa témer el pitjor.

I és que ja va sent hora que els polítics actuïn en el tema de les fusions. No perquè em sembli genial haver d’arribar a una fusió, sinó perquè hi ha prou símptomes que les coses no funcionen, i potser aquesta sigui l’única via per redreçar el rumb d’algunes d’elles. Això, o simplement desapareixeran. Amb les conseqüents pèrdues de llocs de treball i pes social que això pugui representar. En definitiva, tal i com està el panorama, tal i com presenten els números algunes d’elles, la fusió pot ser el mal menor.

Davant d’un panorama fosc, econòmicament parlant, del nostre país, i amb unes altíssimes morositats que no s’aturen dins del sector, sembla que algú amb poder (Banc d’Espanya, Govern de la Generalitat, Govern espanyol) hauria de fer quelcom més que anar llençant advertiments amb la boca petita.

Crec que si no s’actua amb contundència la situació pot esdevenir absolutament crítica. Ja es preveuen pèrdues per aquest 2010 en moltes d’aquestes caixes. A què esperen, doncs, les autoritats polítiques i monetàries per intervenir? Fa la impressió que algú estigui esperant a que tot rebenti per comprar a preu de saldo algunes entitats. I certament, des de fa ja algun temps se senten veus que demanen un nou estatus jurídic per a les caixes, a les que acusen de competència deslleial. Tot encaminat a canviar la naturalesa jurídica de les caixes, en vistes de convertir-les en bancs. I això suposaria, d’entrada, la pèrdua de la obra social, tan important per a moltes associacions, entitats, i també governs autonòmics.

I entre tots aquests embolics, indecisions, falta de lideratges polítics per afrontar el repte de la reconversió d’un sector “tocat”, els Presidents i/o Directors de les caixes fent-se forts d’alt les seves torres de marfil. Cap d’ells sembla disposat de manera voluntària a cedir ni un pam de terreny del seu feu. I tant se’ls en dona si la Entitat se’n va en orris o no, la qüestió és no perdre la cadira.

I van passant els dies, i van passant les setmanes i els mesos, i en compte d’anar avançant en processos de concentració que millorin les possibilitats de supervivència de les caixes, amb acords laborals que garanteixin llocs de treball, uns, els polítics de torn, fan l’orni, advertint i reganyant-los per no posar-se d’acord els uns i els altres, però sense gaire convicció, i els altres, els "senyors feudals" (Directors Generals i/o Presidents) es fan forts dins els seus castells, esperant que el perill que els envolta, com en un compte de fades, s’esvaeixi per art de màgia, i així salvar-se del desastre. Tot molt decebedor, tot molt perillós.

Cada dia, 8 de març

2010-03-08T09:20:00.005+01:00

Avui 8 de març es celebra el Dia Internacional de la Dona. Per a mi tots els dies haurien de ser de la dona. Cada dia de l’any les hauríem d’homenatjar. Pel que pateixen, pel que donen, pel que aguanten. Per què encara no ens han donat porta als homes.

Per altra banda, lamento que haguem de reivindicar amb un dia especial el paper de les dones. Senyal que encara no han aconseguit tot allò a què tenen dret.

Des de l’any 1975, Any Internacional de la Dona, es celebra el 8 de març, “per a commemorar la lluita històrica per millorar la vida de la dona”. Una lluita que continua encara.

La idea de celebrar un dia internacional de la dona va sorgir a finals del sègle XIX, en plena revolució industrial. Una celebració que recull velles reivindicacions, com aquella de Lisístrata en la Antiga Grècia, que va fer la primera vaga de “conys caiguts” contra els homes, per aturar una guerra. Testimoni que van recollir desprès altres dones durant la Revolució Francesa, aquesta vegada reclamant “lliberté, égalité i fraternité”.

Desprès van ser les sufragistes que reclamaven el dret de vot per a les dones les que van recollir la torxa en aquesta desigual lluita per la igualtat. I avui en dia, fins i tot en aquest mal anomenat primer món, encara les dones lluiten per aconseguir que se les tracti igual que els homes.

La història més estesa sobre la commemoració del 8 de març fa referència als fets que van succeir un 8 de març (tot i que aquesta data ha estat qüestionada per diversos historiadors i historiadores) en 1908, als Estats Units. En una fàbrica tèxtil de Nova York, 146 dones van morir calcinades en un incendi provocat per les bombes incendiaries que van ser llençades contra la fàbrica mentre les dones romanien al seu interior. S’havien tancat com a protesta per les seves condicions laborals: baix salaris i pèssimes condicions de treball. Tot i que les fonts discrepen sobre les dates i segons altres fonts, aquest succés no es pot deslliurar de la vaga de més de tretze setmanes de durada que les empleades i els empleats del sector tèxtil van portar aterme en el East Side de Nova York, on van participar més de 20.000 obrers en la seva majoria dones, aquells fets van ser d’una gran transcendència en la història social dels Estats Units i per extensió del moviment obrer feminista.

Avui, més de cent anys després, encara queden moltes fites per aconseguir. La igualtat encara no és real. Sense anar més lluny, a la meva empresa, una entitat financera amb més de mil persones empleades, les dones no ocupen pràcticament cap alt càrrec. No arriben al 34% de contractació i es poden comptar amb els dits d’una mà quantes són Caps de Departament o Caps de Zona. I quan es queden embarassades encara hem de sentir comentaris misògins per part d’alguns homes.

Una igualtat que no és efectiva i per la que hem de continuar lluitant.

Hem de lluitar, com aquelles dones que es van jugar la vida per reclamar el que consideraven just. Elles van voler transformar la realitat, i ho van aconseguir. Amb sang, suor i llàgrimes, moltes llàgrimes, i molta sang. I nosaltres, homes i dones panxacontentes del primer món no només les hem de rescatar del pou de l’oblit sinó que hem de recollir el seu testimoni, lluitant cada dia per eradicar les injustícies que encara creixen com la mala herba al nostre costat.

Perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, veiem com un home maltracta una dona, i no diem res. Perquè no val mirar cap un altre costat quan, per exemple, a la nostra feina, vèiem com un home s’acarnissa amb una companya fins fer-la plorar, per què no arriba a segons quins nivells de producció (?), perquè no val mirar cap a un altre costat quan, per exemple, una dona és assetjada moral o sexualment i fem com que la cosa no va amb nosaltres, perquè no podem mirar cap a un altre costat quan, per exemple, sabem que les dones no tenen el que es mereixen: el mateix tracte d’igualtat que rebem els homes.

Nosaltres tenim gran part de culpa del què passa, però també tenim la possibilitat de posar-hi remei. Només cal que siguem justos.

Jo, per demanar, demanaria que les dones assumissin el poder abans que no sigui massa tard. Però no utilitzant les “armes” dels homes, que com tothom sap, no han ajudat gens a la igualtat, la fraternitat i la llibertat de les dones (continuen molt oprimides a la majoria de llocs del món), sinó que facin servir les seves, armes com la prudència, la comprensió, la paciència, la tolerància, la capacitat per a sobreposar-se als infortunis, i sobretot l’amor, que a mans plenes i dia a dia ens demostren suportant-nos.

Llicències i altres històries

2010-02-23T08:46:00.004+01:00

Sembla cert que la concessió de llicències per a dur a terme qualsevol activitat no és un tema que es tracti a nivell de govern. No hi ha cap obligació d’informar als membres del govern municipal i sembla lògic que així sigui, donat que és competència sobirana de la regidoria corresponent i seria molt feixuc, per no dir poc operatiu, anar informant de totes i cadascuna de les llicències que s’atorguen a la ciutat a tots i cadascuns dels membres d’un govern municipal.

La obligació de qui ha de donar les llicències ha de consistir en la observació de la llei i de les ordenances a l’hora de tramitar-la i concedir-la. Per tant, si qualsevol persona física o jurídica compleix amb els requisits se li ha de donar la llicència corresponent. Sigui per l’activitat que sigui i s’ubiqui on s’ubiqui. I no valen demagògies sobre aquest tema.

Ara bé, crec que en el cas de la llicència al macroprostíbul sí que els socis minoritaris del govern haurien d’haver-se assabentat abans que la noticia aparegués en els mitjans de comunicació.

Penso que des de la regidoria s’hauria d’haver sigut conscient que aquest tema dels prostíbuls, de la seva instal·lació, és polèmic. I per tant, en el moment en que es té noticia que un d’ells, i de grans dimensions, es vol instal·lar a la ciutat haurien d’haver saltat totes les alarmes.

Perquè d’aquesta manera s’hauria pogut explicar, per avançat, a la gent que ho desconeix, des del govern municipal i de manera pública com funciona el tema de les llicències, els hauríem dit que no es pot prohibir la instal·lació d’aquests centres, però que ens agradaria regular el seu funcionament. Els hauríem explicat que si no s’ha regulat el tema de la prostitució és per culpa de partits com CIU que prefereix amagar el cap sota l’ala, i els hauríem recordat que la prostitució ens agradi o no existeix i s’anuncia fins i tot en els diaris. També es podia haver reconegut que la ordenança que regula les instal·lacions que es poden posar en un determinat lloc no es va fer perquè ningú va pensar en que algú podia muntar aquests tipus d'activitats en un lloc com un polígon i assumint aquesta manca de previsió, la cosa, crec, no hauria anat més enllà.

Penso, sincerament, que ha faltat una mica de cintura política, crec que no s’ha estat encertat des de la regidoria amb els seus socis de govern, i em sembla malament que s’intentés descarregar responsabilitats cap uns altres, en aquest cas a la Generalitat de Catalunya.

A ICV tenim molt clar que la prostitució, el seu exercici, cal regular-lo. A ningú, però, se li escapa la facilitat per fer demagògia que tenen alguns partits quan se’ls presenta la ocasió (CIU, PP, per exemple). En aquest darrer cas, a més, hem vist com un dels seus regidors havia demanat no fa gaire temps un llicència (no per ell, es veu, sinó per a un representant) per muntar un prostíbul que se li va denegar perquè en el lloc que volia muntar-lo no es podia, segons la regulació d’usos del solar. Per cert, que el dit regidor pepero ha hagut de dimitit en saber-se l’assumpte.

Dit això,, sí que m’agradaria diferenciar el tema de la prostitució del tema de la suposada manca de transparència i d’informació sobre la concessió d’una llicència a una activitat d’aquests tipus. I és que barrejar la roba, i confondre quan no manipular la opinió pública per esvalotar-los amb el tema de las “putes”, és un altre. I aquest darrer assumpte, el de les “putes”, sempre respon a una falsa moral. Alguns que em callaré, no les volen a prop, però les fan servir. No volen dignificar la seva tasca, però fan ulls clucs a que estiguin en unes condiciones miserables (és veu que per aquests guardians de la moral és molt millor veure a noies molt joves, per exemple, cada nit en una rotonda oferint els seus serveis). Tot plegat una trist hipocresia a la qual ja estem acostumats però no resignats, i per això l’hem de denunciar.

La prostitució s’ha de regular, i punt. S’ha de permetre que les dones, lliurement, puguin prendre la opció de mercadejar amb el seu cos si volen, emparades per la llei, i per això s’ha de regular legalment aquesta activitat. Aquestes dones (i alguns homes, que també n’hi ha que es dediquen) han de poder gaudir dels serveis de la Seguretat Social, han de tenir els mateixos drets que qualsevol treballador i treballadora, i han de poder exercir la seva activitat tot respectant la llei i les normes com tothom, en els establiments adients. I si això no és així, és per culpa, sobretot, d’aquests partits de dreta moralistes de baixa estopa.

No dubto en absolut de la honestedat de ningú en aquest assumpte, però necessitem dels polítics més coratge per assumir errors i/o faltes de previsions. Si les coses s’expliquen per endavant, si se surt primer a donar explicacions sobre el què fem, de ben segur que la ciutadania confiaria una mica més en nosaltres.

Però el que em sembla molt pitjor és que la oposició utilitzi demagògicament aquest assumpte. I per descomptat, el que no em sembla bé és que certs personatges de l’escena política aprofitin qualsevol tema relacionat amb el govern per dubtar de la seva honradesa. Alguns sempre veuen complots, tractes de favor, o assumptes sota mà, quan en molts casos, simplement es tracta d’errors subsanables. Trist, molt trist tot plegat.

Polítics, quina colla!

2010-02-22T10:31:00.000+01:00

Un dia especial

2010-02-22T10:05:00.000+01:00

Ens hem llevat abans que sortís el sol. Tot és fosc. La ciutat encara dorm. Sembla que avui no plourà. Els darrers dies no ha deixat de fer-ho. És dilluns, però no és com qualsevol altre dilluns. Avui no vaig a treballar.

Mica en mica tothom es desperta. La meva dona trafegueja a la cuina. Es prepara un cafè amb llet. A la nena li costa una mica més llevar-se, però ja està al lavabo, front al mirall. No ha dormit gaire bé, ho sap quan s’emmiralla i veu una ombra profunda i negra al voltant dels ulls. Què hi farem, pensa, amb una mica de maquillatge no es notarà. Silenci. El noi, a ell sempre li costa una mica més posar-se en marxa, i avui, encara més. S’en va. Lluny, molt lluny, massa lluny, massa temps. És la primera vegada que estarà tant temps fora. Vuit mesos a Alemanya. Començo a sentir l’enyorança de la seva absència. Un pessigolleig em regira l’estomac. Prenc una pastilla, em fa mal tot. Jo tampoc he dormit gaire bé.

És l’hora. Els quatre a la porta, a punt de sortir. Ningú diu res, si de cas un parell de frases tòpiques del tipus: has tancat la porta, i la llum, sí, bé, som-hi. Res més

Els setanta quilòmetres que ens separen de l’aeroport de Girona els fem quasi bé en silenci. He posat la ràdio, fluixet, sona una peça de Gary Moore: Still goes the blues, crec que s’escriu així. El punteig metàl·lic de la seva guitarra afegeix un punt de melangia que ens referma en aquesta espècie d’autisme en el que semblem instal·lats. Poso els intermitents per avançar a una furgoneta que va carregada fins dalt de tot. El soroll cadenciós de la intermitència fa de contrapunt a les notes pausades i tristes del blues. Ja hem arribat.

L’aeroport fa estona que està despert. Un tràfec de maletes arrossegades per endormiscats passatgers es passeja per la terminal. Tots s’en van tant de temps, em pregunto. Prenem un esmorzar lleuger. Fem temps. Són les vuit del matí. El noi està a punt d’embarcar. Les paraules surten amb dificultat. El moment s’acosta. El temps s’esgota. Deixo anar un petit discurs, a penes un parell de frases sobre la oportunitat que se li presenta al meu fill, que espero que tregui profit, bé, tot molt amanit, ho reconec. Cal que li digui que l’estimo?, no voldria fer una escena.

La seva mare té el gest congestionat, però la veig sencera. Plorarà?. Em va dir que no, però no importa si ho fa. Si vol plorar que plori, és la seva mare. La nena sí que plora definitivament quan ell està a punt d’embarcar. S’abraça a ell amb passió. Deu n’hi do com se l’estima! Jo també l’estimo i em fonc en una sentida abraçada, però aguanto. Jo també hauria de plorar, però no vull pressionar-lo, ell és molt sensible. Finalment, la seva mare, compleix la seva paraula. Ni una llàgrima, potser una petita boira enterboleix els seus preciosos ulls verds.

Ens veurem aviat fill, em dic, com per consolar-me Vuit mesos no són massa temps, cert, però som una família de les de “tota la vida”. I tant que ens enyorarem!

Surt el sol. Per la finestra un raig de llum acarona les meves mans mentre escric aquesta petita reflexió. Avui farà un bon dia.

Sobre la variant de Mataró

2010-02-16T20:54:00.001+01:00

Ahir em vaig tornar a estrenar en un programa de debat. Aquesta vegada va ser a Mataró Ràdio. En Salvador Milà ,assidu d'aquesta tertúlia que es celebra un cop al mes, no va poder assistir i en el seu lloc vaig anar-hi jo.

Els temes de debat eren sobre la mobilitat a la comarca, el traspàs de rodalies i tot el tema de la variant de Mataró. També estava previst parlar de la reforma laboral i de la reforma de les pensions. Només vam poder parlar, i molt per sobre, del tema de la mobilitat.

Sis persones per a 50 minuts de programa no van donar per molt. Si més no, per a posicionar-se cadascú sobre el tema.

Va obrir foc la representant de CIU, la senadora Montserrat Candini que a les primeres de canvi va atacar el tripartit. Va venir a dir que el traspàs de rodalies venia coix per la retallada de competències i per la minva de fons. Segons ella, dels primers 6.000 mil·lions d'euros promesos es va passar a poc més de 4.000 mil·lions.

Quan em va tocar a mi el primer que vaig fer va ser parlar en positiu, dient que 4.000 mil·lions era una quantitat molt respectable i que amb això es podria fer un bon ús per a millorar unes rodalies que, li vaig etzibar a la senadora, CIU havia deixat morir i en 23 anys a penes si va fer quelcom per millorar.

En la meva segona intervenció (no va donar temps per més) em vaig posicionar sobre el tema dels "laterals" de l'autopista C-32. Como no podia ser d'una altra manera ICV estem en contra. Bàsicament, perquè fomenta l'ús del transport privat, perquè altera el paisatge, perquè pot ser el precedent del desenvolupament urbanístic de la zona, perquè no descriu els impactes sobre la salut de les persones, perquè no té en compte una visió estratègica del medi ambient, etc.

Però si haig de ser sincer, i aquí ho haig de ser, jo vaig fer èmfasi en que no volem laterals, que apostem per un cariil BUS-VAO (VAO vol dir ,Vehicles Alta Ocupació, és a dir, donar preferència a aquells vehicles que vagin amb el màxim de persones dins), que apostàvem per vehicles elèctrics, bicicleta i fins tot per recorreguts a peu. I que apostàvem clarament pel tren, per la millora de les infraestructures, així com per la millora de la xarxa local i comarcal de carreteres.

El veritable expert en tot aquest assumpte, en Salvador Milà, ho hauria fet millor que jo, essent com és un expert de reconegut prestigi en aquesta matèria. Però bé, per ser la primera vegada, en posaré un 5 justet. Ja anirem millorant.

Un darrer apunt: començo a estar una mica tip del discurs dels membres de la CUP deixant sempre en l'aire la sospita de que tot el que es fa des de l'Ajuntament o des del tripartit te un tufillo sospitós, de pràctiques que amaguen conductes irregulars. Ho deixen anar i es queden tan amples. Potser ja va sent hora que algú els comenci a posar en el seu lloc.